Els "Partits Sistèmics" i el Procés.

AVÍS/ATENCIÓ/PARIN LA ORELLA: Aquesta és una entrada al blog de proporcions BÍBLIQUES. Si estàs disposat a llegir-te-la, vés a pixar - o a fer aigües majors, si ho necessites - i assegura't de tenir a prop aigua i provisions i d'estar ben còmode. Si ara mateix no disposes de diversos mil·lenis per malgastar, et proposo que deixis la lectura d'aquesta entrada pel pròxim període interglacial. De res.

Com tothom sabrà, el moviment independentista català ve d’antic. L’estelada d'aquí a poc serà centenària. Tanmateix, no fa gaires anys – més de cinc i menys de quinze – aquest moviment ha experimentat una explosió social molt forta, esdevenint la centralitat política de Catalunya. Això fa que tota la societat – excepte qui a nivell individual no en vol saber res – es pronunciï al voltant de la qüestió de si Catalunya hauria d’esdevenir un estat independent o no. Això inclou els estrats superiors de la societat, el que anomenem l’elit. L’elit és el sector social que ostenta – ha ostentat sempre – el control econòmic i polític d’una societat, entenent per societat tota comunitat humana, des d’un país a un poblet. Això significa que té la propietat d’empreses, dels mitjans de producció, d’estructures productives d’on n’obté diners i riquesa, que administra per mantenir uns beneficis i la seva posició social. En aquest sentit, l’estat i la seva estructura – institucions, càrrecs, funcionariat d’alt nivell, etcètera – són uns dels llocs on aquesta elit també desenvolupa la seva activitat, ja que és on hi radica el poder explícit. Cal dir que aquesta elit ja té poder, però no es veu a si mateixa, moral i èticament, forçada a mirar pel bé comú. L’activitat que desenvolupa se centra única i exclusivament a mantenir la seva posició social. Per a que tot això funcioni necessita: que les seves empreses generin beneficis, que l’activitat de l’estat no els perjudiqui, i que quan tenen problemes grossos en la seva activitat econòmica – vertadera font del seu poder – l’estat pugui ajudar-los.

En aquest sentit, fins fa poc jo mateix diferenciava entre una elit política, els polítics professionalitzats, i una elit econòmica, que en seria tota la resta. Però l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, en l’entrevista que concedí a Jordi Évole durant un Salvados de l’any passat, que es féu a una terrassa de Ciutat Meridiana, crec recordar; digué que no, que no hi havia diferència. De fet, en Reverte es burlava de l’Évole perquè aquest, que dirigeix un programa tan significatiu, encara caigués en l’error de diferenciar les dues elits. I crec que és cert. És el famós concepte de les portes giratòries, que ve a definir la mecànica segons la qual, les mateixes persones passen de l’elit política a la econòmica, i d’aquesta a l’anterior. És a dir, les mateixes persones són les qui formen les dues elits, i passen d’un activitat a l’altra sense problemes, per tant no té sentit diferenciar-les. Un polític és un empresari gestionant els nostres diners, i cada empresari és un polític en potència, o un polític retirat. La mateixa elit social controla el poder polític, i l’econòmic. La única diferència és que no tots els empresaris són, han sigut o seran polítics, però la gran majoria de polítics – professionalitzats – han sigut o seguiran sent empresaris, o professionals lliberals molt qualificats.

Aquests polítics professionalitzats necessiten una estructura per justificar l’accés directe a l’estat, i aquesta estructura són els partits. Dic accés directe perquè, de manera habitual, els càrrecs importants de l’estat ja formen part d’aquesta elit, sigui perquè han estat càrrecs públics anteriorment, o perquè han tingut accés al nivell d’estudis que ho requereix, i als contactes que sovint ho possibiliten. Aquí cediré l’explicació a un vídeo molt recomanable de l’Itzíar González, que féu al programa Àgora de TV3 una exposició gràfica molt interessant de la Teoria de la Privatització dels Partits Polítics, que surt també explicada al llibre Artur Mas, on són els meus diners? de l’Albano Dante-Fachín i la Marta Sibina Camps, editors originals de la revista Cafè amb Llet. Revista que, per cert, projecta esdevenir una capçalera mensual com Déu mana i repartir hòsties com pans de pagès. Que ja va fent falta. Resumidament, el vídeo ve a explicar com un partit polític, que sorgeix de la societat civil organitzada, es converteix en un projecte empresarial a costa dels diners públics, a partir del moment en què la societat civil aconsegueix posar a les institucions el càrrec electe inicial, elevat per l’estructura del partit. Aquest, i els qui ell tria per elevar als càrrecs públics, progressivament acumulen poder econòmic i desenvolupen una estructura de direcció inversa, amb la qual esperen mantenir la seva posició i riquesa.

En aquest sentit, jo considero que en aquest vídeo no es fa una diferenciació entre la majoria de la societat i l’elit. Cal no oblidar que certament l’elit és part de la societat, però cal considerar-ho de manera nominal: la distància en tots els sentits entre l’elit i la resta de la població és abismal. Per exemple, és de 7 anys de diferència en l'esperança de vida entre El Raval i Pedralbes. Queda clar que la societat civil organitzada necessita una estructura, una actuació política, que requereix diners, que sortiran de les quotes dels ciutadans enquadrats a la organització i, sobretot, de les donacions dels simpatitzants del partit. Aquí és on el paper de les elits als partits esdevé clau, ja que a l’arena política l’altaveu que un utilitzi – no em refereixo només al volum, les idees i la organització tenen molt a veure – té molta importància, i això depèn dels diners que es tinguin. I alguns partits utilitzen bafles de concert de death metal, mentre que d’altres utilitzen minimegàfons de tenda de trastos xinesa. La política que pren decisions i toca poder acaba sent una branca més de les activitats dels empresaris, amb diferents graus d'autonomia respecte les mans que dónen de menjar. Considero que en vistes al canvi que suposava la Transició, l’elit espanyola desenvolupà la seva activitat ja abans de que el partit sorgit de la societat de la Teoria de la Privatització dels Partits Polítics aconseguís cap càrrec. No m’estranyaria que durant els 70, l’elit espanyola i catalana es posicionés ja al voltant de certs partits, els financés i potenciés, o pensés ja en el joc democràtic, preveient tenir un lloc assegurat en el nou ordenament estatal. I això que acabo de dir és un avançament del perquè d’aquesta entrada bíblica del blog.

I com s’han trobat l’elit i l’independentisme?

A Catalunya, igual que a la resta d’Espanya, l’elit social actual es forjà tal i com és avui durant la dictadura del general Francisco Franco. Abans de començar, cal recordar que estem parlant d'un grup d'unes 200 famílies, no més. La Guerra Civil Espanyola suposà un daltabaix en la organització econòmica i la dictadura intervingué de manera que canviaren de mans unes quantes propietats, assentant les bases econòmiques de les grans famílies patrícies catalanes i espanyoles. Cal recordar que sobretot arran dels primers episodis de violència revolucionària a Catalunya – i no només de persecució i assassinat de clergues o persones d’ideologia dretana, les col•lectivitzacions hi tingueren molt a veure – l’elit catalana de llavors, articulada a l’entorn de La Lliga, es passà al bàndol feixista i colpista amb una ajuda sense la qual la causa feixista hagués sigut incerta. Cal recordar que només a Barcelona, els espies de l’elit catalana van assenyalar més de 200 objectius, que serien després bombardejats pels avions de la Itàlia feixista causant milers de morts i ferits. L’ajut econòmic internacional, i d’intel•ligència i propaganda fou també imprescindible. Així doncs, un cop instaurada la dictadura aquesta assegurà un model de relacions laborals totalment favorable a l’elit, amb la classe obrera totalment desarticulada, que hagué de tornar a començar de zero la seva lluita social. De fet, s’introduí el canvi horari que avui dia encara sofrim, canviant la hora per la de l’Alemanya nazi i impossibilitant als treballadors la seva vida social i familiar. Això féu que durant la dictadura l’elit engreixés com un porc de granja, i administrés els seus diners sense implicar-se massa en política, donat que la dictadura controlava estrictament aquesta participació: “haga usted como yo, y no se meta en política”.

L’altre vessant important d’això és que l’elit catalana s’assimilà bastant amb la resta de l’elit espanyola. Estava més o menys, i més menys que més, dividida respecte al fet diferencial català – que en aquell moment es basava en sardanes i barretines d’en Dalí – però l’entramat empresarial estava bastant uniformitzat, sobretot en el que fa a mercats i a la part més poderosa d'aquesta elit. Possiblement aquest sigui l’origen del pobre argument unionista del lligam econòmic entre Catalunya i Espanya, que és que les empreses catalanes tenien el seu mercat a Espanya. Arribats al segle XXI, on la globalització neoliberal desbocada impera, res d’això té vigència. L’empresariat català ha diversificat els seus mercats a l’actualitat, i les grans internacionals han anat desplaçant d’algunes velles glòries empresarials a l’elit catalana i espanyola. Amb la Transició, tota l'elit econòmica espanyola que s'enriquia i orbitava al voltant del general Franco i de l'estat, gràcies als abusos de poder i corrupteles variades, passà a orbitar al voltant del Rei i així passà durant la Transició a la democràcia amb tota l'estructura econòmica i posició social intactes. Paral•lelament a tot això, a nivell social sí que trobem més barreja que uneixi les elits catalana i espanyola. L’últim exemple d’això fou el casament del fill de Lara, propietari de l’editorial Planeta, amb una familiar de la família Brufau, implicada a Repsol – ho dic així perquè ara no he volgut buscar els càrrecs i relacions familiars concretes que podeu trobar encara als diaris digitals. Aquesta boda uní el bo i millor de tota l’elit catalana i espanyola, demostrant en ple 2013 – la boda fou la tardor passada, durant un Barça-Madrid a Santa Maria del Mar – que la barreja que les uní durant el franquisme segueix plenament vigent. Mas, Pujol o Rajoy participaren als festejos, entre molts altres.

Ara que hem vist tot això, tornem a l’independentisme. Per on ha passat? El primer gran moment fou la Segona República. Cal apuntar que l’independentisme té forta relació amb el nacionalisme, sobretot durant el segle XX. Dic això perquè durant la Segona República l’independentisme, tot i ser més o menys minoritari, però amb certa presència, tenia una base ideològica adscrita al seu temps, un nacionalisme que a nivell molt concret podia adoptar posicions que avui no considerem demòcrates. L’altre gran moment fou la Transició – ambdós grans moments són d’explosió d’activitat política – durant la qual el moviment antifranquista obrer féu que l’independentisme antic, el nacionalista, quedés en part eclipsat per l’esquerra. És el moment en què es dissenya l’estelada de fons groc – primer blanc –, amb ideologia explícitament esquerrana, l’estelada del PSAN; i el moment també, en que ERC esdevindria independentista. Amb la instauració de la democràcia, l’independentisme desapareix d’escena. La Transició n’expulsà aquests moviments polítics, que quedaren fora de l’escena política. ERC, un dels pocs partits polítics amb certa entitat que encara acceptaren l’independentisme, caigué al nivell d’un partit minoritzat fins al segle XXI. Durant els anys 80 i 90 fou el moment del grup terrorista Terra Lliure – hi ha qui posa en dubte l’epítet, car el grup actuà contra institucions i estructures i no tant contra persones, però té una morta i alguns ferits al seu càrrec – i d’una sèrie de convulsions soterrades, dignes dels moviments esquerrans radicals i minoritaris. D’aquest caldo en naixeria posteriorment la CUP, apostant pel municipalisme com a recepta d’èxit. La raó d’això és que es considerà que l’assoliment de l’autonomia donava una resposta adequada – cof, cof – a les reivindicacions catalanistes, i la societat catalana es bolcà al desenvolupament d’aquesta autonomia. Aquí cal relacionar-se amb tot l’explicat amb les elits: l’elit catalana es congregà al voltant de CiU – com l’espanyola ho féu al voltant d’UCD i després del PPSOE – i féu els possibles per a què aquesta obtingués el govern. Això es posà en pràctica segurament ja en vida del Paco, i amb l’adveniment del sistema democràtic s’accelerà fortament, com ho proven els llarguíssims 23 anys de pujolisme.

Cal recordar que un cop acabada la Transició, hi hagué un procés gradual dins la societat de cedir l’activitat política als polítics. Es considerava que la mobilització social antifranquista era quelcom anòmal, que no calia que el ciutadà hagués de preocupar-se tant, i que ja es tenia la democràcia que tot ho solucionaria. Vostè podrà votar tranquil•lament cada quatre anys qui vol que el governi. Deixi ja d’ocupar el carrer o de cridar pel megàfon i dissolgui ja l’associació de veïns/plataforma/micropartit/associació de pares d’alumnes, que està tallant la circulació i molestant els qui es preocupen per vostè. Si té algun problema, enviï una carta a la direcció de la seu del seu partit, i si veu un cotxe mal aparcat o una merda de gos, a la del diari. Deixi pas als qui hi entenen. És obvi que això facilita la labor a l’elit, i és que aquesta començà a actuar tan bon punt hi hagué càrrecs electes tocant poder. Durant trenta anys aproximadament, CiU ha ostentat un paper central a la política catalana, dirigint en bona manera com s’havia de desenvolupar l’autonomia, i fent una labor de construir un país amb uns mínims del estàndards dels països europeus de finals del s. XX. Paral•lelament, PP i PSOE també ostentaren la centralitat política – altre cop un bipartidisme absolut que també facilita les coses a l’elit – de manera que l’elit s’agrupà al voltant d’aquests i altres partits, exercint el seu poder en vigor de l’esquema del vídeo de l’Itzíar. I durant tot aquest temps, l’independentisme restà minúscul, mentre que la defensa d’una Catalunya en creixement dins d’Espanya – Espanya que, per cert, esperava haver acabat amb el problema dels nacionalismes perifèrics amb la galeteta de l’autonomia – esdevenia un argument hegemònic dins de Catalunya, demonitzant així l’independentisme. Quelcom que il•lustra tot això foren els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, tot un exemple del poder d’aquesta elit. Un representant internacional, el (ex?)franquista Samaranch, aconsegueix contra pronòstic assignar a Barcelona uns Jocs Olímpics – veniu a Barcelona, que ens farem d’or amb la construcció que falta per fer! – i tota l’estructura es comença a moure per treure algun benefici de la jugada. No només es tractarà de potenciar Barcelona, sinó de modernitzar-la en un temps rècord i desbocar-ne l’especulació. Paral•lelament, a poc temps de l'inici Jocs s’organitza una macrooperació policial, amb tortures incloses, contra l’independentisme català – llavors minoritari i amb Terra Lliure pel mig – que quedarà impune i que provocarà la posterior dissolució del grup terrorista, sense que hi hagi gaire protesta per part de la resta del catalanisme. I després, el control per part d’Espanya de la projecció espanyola de Barcelona, que permeté una presència purament folklòrica del fet català, controlant ben de prop a TV3. Una mostra curiosa dels Jocs fou que l’himne espanyol – o el rei Joan Carles I en accedir a la llotja, no n’estic segur – fou xiulat durant una de les cerimònies dels Jocs. Al vespre, el rei anà al Teatre del Liceu i fou llargament aplaudit i victorejat pels allí presents, en una mostra vomitiva de servilisme i adulació obscena, una fel•lació figurada.

El cas és que amb la democràcia, el desenvolupament de l’autonomia es topà amb dos processos. Per una banda, Espanya normalitzà el fet post-franquista, el PP esdevingué un partit respectable pels miserables estàndards democràtics espanyols, i progressivament els fets diferencials, que s’havien intentat acontentar amb l’estat autonòmic, esdevenien cada cop més molestos a ulls del nacionalisme espanyol, que sobretot després de la caiguda en desgràcia del PSOE gràcies a les últimes legislatures del PSOE – recordeu l’estructura de dalt a baix dels càrrecs que fan entrar a la administració als seus amigotes? – esquitxades per corrupció a dojo i el terrorisme d’estat dels GAL; serà una força creixent, autoritària, de baixa qualitat democràtica i contrària, primer en la intimitat i després en públic, primer d’algunes decisions de l’estat autonòmic – cessió de determinades competències i multiplicació d’estructures estatals – i després de l’estat autonòmic en si. Val a dir que aquest nacionalisme espanyol passà un temps similar al de l’independentisme, però en menor mesura: les elits catalanes i sobretot espanyoles prestaren més atenció a altres partits abans de tornar a interessar-se per aquesta opció política, tot i que aquesta mai arribà a quotes tan baixes de representativitat, car tenia tot el pes del franquisme al darrere. Cal no oblidar que el nacionalisme espanyol actual no s’entén sense el franquisme.

L’altre procés amb el què es va topar el desenvolupament de l’autonomia és el desgast polític natural de la posició que ocupava CiU. Aquest és un procés molt progressiu, però la part de la societat independentista des dels 80 fins al 2010 és ascendent en termes absoluts. Això va ser degut primer al creixement normal de la població – noves generacions educades en democràcia i amb més sentiment de pertinença a Catalunya – i al fet de que CiU, com a partit sistèmic – ja ens acostem! – cada cop més no responia tant a les demandes de la societat. Arribà un punt en què els dos processos es varen trobar, i això fou amb el canvi de mil•leni. Aquí vull fer un incís, i definir què és un partit sistèmic. El Sistema és el concepte que defineix quelcom organitzat i autònom, que compleix unes funcions, té unes característiques, i es compon de parts que compleixen distintes funcions. El Sistema des del punt de vista polític d’esquerres és el conjunt d’estructures de poder de l’elit, això és, l’estat i les empreses, que a l’actualitat determinen gairebé tots els aspectes de la nostra vida. Els calçotets que portes posats són part del sistema. L’ordinador des d’on escric, també. Les lleis són el Sistema, les escrites i les no escrites. El sinònim, més escorat cap a la vessant econòmica, és el sistema capitalista, ja amb l’adjectiu concret. No totes les empreses són part del Sistema, la frontera és molt difícil de traçar, i fins i tot podria variar en el temps – una empresa caiguda en desgràcia deixaria de ser part del Sistema, en no tenir ja tant poder. 

Per tant, un partit sistèmic és un partit polític que forma part del sistema, és a dir, que depèn més de les elits que l’han recolzat, finançat, apujat al poder, i del qual s’han beneficiat, que no pas de la societat que originalment el va bastir, i a la qual en teoria hauria de deure’s, ja que en recapta els vots amb l’ajuda de les elits i els mitjans de comunicació. Això els diferencia de la resta de partits, anomenats petits o minoritaris – en funció de la base votant i la projecció d’escons que tinguin – que en principi no estan encara lligats a l’elit. Els partits sistèmics solen tenir legitimitat a través dels votants, primera perquè gran part de la població que encara vota encara està influenciada pels arguments de la transició – això és, la política professional –, per l’acció de govern d’aquests partits – degudament explicada pels mitjans de comunicació controlats per l’elit – i pel raonament del vot útil, és a dir, la veritat socialment acceptada de que el vot que no aconsegueixi el poder no serveix de res, perquè no es veurà representat per la pràctica de govern. Això alimenta l’espiral d’autolegitimació pseudo-democràtica dels partits sistèmics, en un sistema electoral dissenyat durant la Transició que garanteix la continuïtat del sistema malgrat que el 30% de la població no exerceixi el seu dret de vot de manera sistemàticament habitual. De fet, això últim seria la quarta pota de l’autolegitimació, que és el manteniment d’una bona part de l’electorat en la desafecció política. Cal posar llavors en context que el suport als partits sistèmics a Espanya amb prou feines no arriba a la meitat de l’electorat, però obté la gran majoria d’escons i parcel•les de poder. A l’actualitat, a Catalunya, distingeixo tres grans partits sistèmics: CiU, el PSC, i el PP, que si volgués podria anomenar PPC. En un nivell intermig, hi situo a ERC – que per mi actualment és el que està més proper a ser sistèmic del tot – ICV-EUiA, i C’s. L’únic d’aquests partits que pot exercir una resistència eficaç a la sistematització – és a dir, a la influència de l’elit, la corrupció, les portes giratòries, la ignorància sistemàtica de les necessitats de la població – és ICV-EUiA, atès que crec que és un partit conscient d’aquest perill i adopta estratègies que ho eviten, o almenys ho intenten. Malgrat això, ha tingut episodis difícils d’acceptar, com per exemple els períodes de govern del tripartit, durant els quals acceptà parcel•les de poder amb actuacions que varen contradir les tesis del partit i amb una gestió del problema segurament millorable. Això ens demostra que, en realitat, és l’elit qui governa i condiciona el governant teòric, i no el càrrec electe en solitari amb el seu equip. Probablement ICV-EUiA no podia posar en pràctica tot el que hagués volgut sense prendre mal a nivell polític, a causa d’anar en contra dels interessos de l’elit. De fet, els principals mitjans contraris al partit i més adherits a l’elit catalana van ser viscerals contra ICV-EUiA durant tot el període en què estigué al poder. D’aquí que la seva actuació preferís àmbits amb més marge de maniobra com el Medi Ambient. Pel que fa a ERC, la centralitat de l’independentisme fa que estigui al centre de les mirades, preveient el moviment polític les elits començaran a fer-hi forat, i no crec que sigui un partit amb les eines adequades per resistir aquest moviment, per bé que políticament té un complexe a “fer país” que el porta a acostar-se a CiU i perdre més pes a la primera sigla del partit. Aquest és el símptoma més fefaent de que s'està acostant a ser un partit sistèmic. I C’s és un cas invers, és un partit creat directament des de l’elit, buscant després una base social que el justifiqui, i no el considero del tot sistèmic perquè encara no ha tingut oportunitat a tocar poder a una escala que no sigui municipal. Crec que això és una característica important ja que és el que permet percebre el retorn per l'elit de la inversió feta, en forma de decisions beneficioses o informació important.

Estàvem amb l’any 2000. L’any 2000 el PP de José María Aznar va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i va donar inici a una segona legislatura en la qual van coincidir els dos processos. Per una banda l’espanyolisme guanyava terreny i el govern del PP feia una actuació plena d’estralls, i per l’altra banda CiU seguia adscrita a una política batejada per en Pujol com del “peix al cove”, consistent a fer valer el pes polític a Madrid per anar ampliant l’autonomia a base de pactes amb els successius governs de Madrid. Aquesta política va morir definitivament quan la societat catalana va anar veient que res de tot això servia si Espanya cada cop era més intransigent. I a sobre es percebia que el sistema de partits perdia legitimitat. L’independentisme va començar a créixer socialment de manera transversal a partir d’aquesta segona legislatura. Cal puntualitzar que en sortir de l’armari – però no de casa – l’independentisme va desprendre’s de la visió nacionalista, en part gràcies a Carod-Rovira, i això obrí el moviment a gent de diverses tendències, minoritzant els pocs que aposten per posicions més intransigents. La prova de foc de tot això fou el procés de l’Estatut. Primer, la pujada al poder a Catalunya del primer Tripartit, amb l’aparició en escena d’ERC, féu reaccionar bastant el nacionalisme espanyol. En segon lloc, la pujada al poder del PSOE gràcies a la convulsió de l’atemptat de l’11-M féu desacomplexar encara més la dreta nacionalista espanyola, que tingué un període d’ebullició. I en tercer lloc, l’adveniment de la crisi econòmica que esclatà el 2008, que destruí la falsa prosperitat econòmica de la bombolla immobiliària.

El procés de l’Estatut fou una maniobra ambiciosa per fer un salt en l’autonomisme que superés el peix al cove. Però es trobà amb complicacions. En primera instància, fou retallat pel govern socialista, amb un pacte amb Artur Mas, en el qual aquest acceptava la retallada a canvi de que el PSC no reedités el segon tripartit, com va fer. I després, el PP portà a terme una campanya de confrontació molt forta, recollint signatures contra el text legislatiu amb un contingut que després defensava a les seves comunitats autònomes. Això ja ens diu que el PP havia canviat molt des dels 90 fins a aquell moment, el nacionalisme espanyol es desacomplexava a cada dia. L’Estatut retallat es va aprovar a Les Corts espanyoles, es va refrendar a Catalunya i posteriorment, el 2010, el Tribunal Constitucional el va tornar a retallar de manera dràstica i autoritària, després d’un procés de desprestigi del tribunal – dividit entre els juristes escollits pel PP i els escollits pel PSOE – a causa d’un recurs del PP, fet alguns anys abans. Això per a molts marca l’inici del procés independentista a Catalunya – que ja al 2010 mostrava una bona força – perquè va ser vist com l’enterrament definitiu del futur de Catalunya com a comunitat autònoma, Espanya havia arribat al límit d’autonomia que estava disposada a acceptar.

Les elits, el partit sistèmic i la independència

Cal deixar ben clar que l’independentisme, per la trajectòria que portava, no tenia res a veure amb l’elit. Ja hem dit que les elits catalana i espanyola estan molt unides, i la seva composició s’entén dins d’un estat espanyol unit, nascut de les cendres del franquisme. Per tant, que la centralitat política s’hagi desplaçat fins aquí significa una victòria del moviment – que per ser hegemònic és ja molt divers i plural – ja que ha escapat del control mediàtic de l’elit. Penso que la maniobra de CiU de les eleccions de novembre de 2012 no fou oportunista, sinó d’urgència. La crisi econòmica ha evidenciat que l’exercici dels “polítics” com a part de l’elit social va intensament lligada no només a l’elit espanyola, sinó també a la internacional, que exigeix el pagament d’uns interessos brutals dels estats endeutats. La gestió per part de l’elit de la crisi que ella mateixa ha provocat, té en conseqüència un desgast polític important, i per això crec que les eleccions anticipades de 2012 foren un moviment d’urgència: davant de l’independentisme com a centralitat política, calia renovar de seguida la legitimitat de CiU, ja que si ho haguessin fet més tard, el seu històric antiindependentisme juntament amb el desgast de la crisi els haguessin fet patir un daltabaix molt més gros que el que van patir el 2012. D’aquesta manera s’han assegurat un lloc preeminent en la gestió del procés, en comptes de caure’n a les primeres de canvi.

Per tant, ens hem trobat amb el gran partit sistèmic de Catalunya posicionant-se a favor de la independència. Cal recordar que Catalunya és una nació, i per molt o poc que les elits catalana i espanyola estiguin unides, aquest fet existeix i per tant és probable que hagi esquerdat, encara que sigui poc i també per la banda dels menys poderosos, aquesta unió. És a dir, l'elit més poderosa - deixant de banda el nivell internacional - que depèn de la unitat de l'estat espanyol i que sovint se la critica per viure a cop de BOE, s'ha esquerdat en relació a l'elit menys poderosa, i potser més nombrosa en termes de personal, que potser veu perspectives de futur a la independència. Tinc la sensació de que hi ha cert nerviosisme, perquè s’ha instal•lat quelcom que l’elit tem: la incertesa. Realment, ningú sap com pot acabar el Procés. Mentre escric tota aquesta diarrea mental, pot passar tranquil•lament que un complot de la dreta espanyolista decideixi demà treure els tancs al carrer i fer-la grossa. S’entra en un període de temps on les decisions es prenen i les actuacions tenen les seves conseqüències posteriors. Per tant, que el gran partit sistèmic es posicioni així, de moment de cara a la galeria i mantenint discrepàncies internes amb Unió i els seus suports dins l’elit, significa que aquesta tampoc està unida al voltant d’aquest tema. Els altres dos grans partits sistèmics estan ja a hores d’ara a l’altra banda de la línia vermella. Per tant, què porta a CiU, a alguna part de l’elit catalana, a posicionar-se a favor de la independència? A acceptar un referèndum però, no vinculant?

Doncs que la independència és una oportunitat. Un dels últims capítols d’alguna de les temporades de Joc de Trons té una conversa molt interessant entre dos personatges que pertanyen a una elit, Lord Varys, l'Aranya, i Lord Petyr Baelish, Meñique. Ambdós conversen entre ombres sobre el poder, i el segon li acaba xiuxiuejant al primer, de manera suggerent: “El Caos és una escala”. Quan parlava de la Transició, ja indicava per on anava aquesta entrada del blog més llarga que el Transsiberià. L’elit vol mantenir el seu poder, i amb cada canvi espera tenir un lloc assegurat al nou ordre, per tant si participa al canvi, és amb aquest objectiu. La Transició espanyola fou ordenada, i per tant tota l’elit es posicionà, i sabia què anava a fer, què havia de dir, per tenir el seu lloc assegurat al nou ordre. Canviar-ho tot perquè res canviï. Això està claríssim a nivell local, on l’exemple de Tortosa és diàfan. Els dirigents franquistes de la ciutat són avui dia els dirigents convergents de la ciutat, conservant l’alcaldia després de molts anys, i després de negar-se una i mil vegades a retirar el fastigós monument feixista del mig del riu Ebre, vergonya de tots els lluitadors de la democràcia de la Batalla de l’Ebre. Franquistes que de la nit al dia van esdevenir demòcrates. Doncs la meva opinió radica en què l’elit que es posiciona a favor del canvi és, principalment, perquè sap, intueix, o té la certesa de que a l’altra banda del canvi tindrà el seu lloc assegurat. I, si la majoria no es posicionen, o es refermen en la seva neutralitat, com el comunicat de BASF desmarcant-se de la Declaració de Barcelona, feta per uns quants alemanys unionistes relacionats amb el PP; és perquè no tenen clar quin serà el seu lloc al nou estat, altrament dit, encara no tenen assegurada la mateixa posició de preeminència i poder, no tenen assegurat que puguin seguir controlant l’estat com ho han fet fins ara.

L’elit que va viure la Transició sabia i esperava el canvi i es va posicionar a favor o de manera indiferent a l’arribada de la democràcia. Actualment, només alguns membres de l’elit més visibles s’han posicionat en contra de la independència o, el que els exposa més, pressionant a favor d’una sortida al conflicte a la seva manera: negociant a despatx tancat. CiU per sort veu la trampa d’això, i sap també que amb l’independentisme com a centralitat, qualsevol pas en fals pot significar el suïcidi polític d’Artur Mas – per començar – i un daltabaix electoral significatiu, fet que els privaria de seguir gestionant la crisi i el Procés.

D’això es desprèn el que crec que podria ser el millor argument unionista de tots: La independència d’un nou estat a imatge i semblança dels estats occidentals actuals necessitarà de la col•laboració de l’elit, i per tant de la renúncia a una sèrie de possibles millores en el terreny econòmic i social. És a dir, les elits poden tenir interès a afegir-se al procés quan sàpiguen i vegin quin serà el seu lloc al nou estat, com serà aquest i com ocuparan la seva posició privilegiada, i això, per força, significarà obviar en bona part el poder de decisió que tingui la societat, que en el fons està fent la independència en bona part, per trencar o alterar aquest ordre de coses. Però és que hi ha un element dins de l’independentisme actual que fa tremolar les bases del poder elitista: la democràcia. S’està dient, i jo ho he vist, que no, que el nou estat català el decidiran els ciutadans, i que ara és primordial estar tots junts, fer pinya. El mateix Oriol Junqueras va dir no fa gaire que el futur de Catalunya no el decidirien quatre senyors ben vestits a un despatx, fent referència a les reunions discretes que certs sectors de l’elit espanyola i catalana – tenen un lobby amb un nom que m’encanta, el Lobby Puente Aéreo – feien fa poc a Fonteta, a l’Empordà. Tampoc sabem quantes reunions d'aquestes ja hi han hagut... I també és cert que el sr. Junqueras es referia a la decisió, i no a la construcció del nou estat... Però crec que el que a ningú escapa és que a nivell polític, hi ha molt de rèdit electoral per presentar-se com a protagonista o conductor del procés. A Escòcia l’Scottish National Party ho està organitzant en solitari, i tant és així que ja ha escrit un Llibre Blanc on explica com serà la futura Escòcia independent, sense ni tan sols fer una trista enquesta a la població! Aquest és el gran argument, al meu entendre i per tristesa meva, contrari a les independències, que la població no té assegurada la seva participació preferent en la construcció del nou estat! Si bé és cert que segurament unes quantes coses ja tenen consens – per exemple, la fórmula de República – el cert és que queden molts temes oberts, i els grans debats sobre com hauria de ser el futur estat encara no han començat. Almenys a la realitat. A Internet, la web thecatalanproject.org ja ha començat a engegar l'aportació d'idees per la construcció del futur estat català.

Això és el factor determinant que fa que l’elit encara no s’hagi posicionat clarament, si és que la part unionista no ho ha fet ja. A la Transició segurament es tenia clar com seria l’Espanya democràtica perquè l’estat franquista amb el rei en feia de garant, però a dia d’avui no tenim clar ni tan sols si usarem un sistema parlamentari o presidencialista, quines llengües oficials tindrem, etc. En comptes d’això, se’ns commina a decidir-ho més endavant, i a donar suport a un govern que segueix destruint totes les estructures de l’estat – del benestar – que pot amb l’excusa de la crisi, davant l’embadalida mirada d’ERC. Crec que si hi ha sensacions passatgeres d’estancament del procés és per això, perquè encara no s’ha donat sortida a la creativitat i, el que més em temo, no hi ha cap previsió de posar en marxa un programa de construcció nacional tenint en compte la població, com quan amb l’Estatut es van recollir aportacions populars. S’espera que l’elit, la classe política – altre cop la idea del polític professional – faci el que ha de fer per arribar a la independència, i el paper de la població és simplement de motor. Per altra banda, és obvi que posar-se a debatre i imaginar el futur estat abans ni tan sols d’haver votat un referèndum que pot no ser vinculant, és començar massa aviat la feina. Però bé s'ha de fer, si volem oferir alguna cosa a aquells que no tenen clar si volen un nou estat o no.

En aquest sentit, el retard en l’assentament de les bases del futur estat per quan la independència sigui efectiva ens garanteix que el vertader debat es faci ja en un estat independent, i que per tant la població tingui una mica més de participació a través d’unes eleccions que composin la correlació de forces responsable de construir un nou país. El millor argument unionista és, també, el millor argument independentista (i de fet el que més sortida té) com una arma de doble tall: la independència aportarà millores significatives en tots els àmbits, inclosos l’econòmic i el social, perquè això serà la contrapartida de la participació de l’elit – l’assegurança dins del Sistema de que tot sortirà bé – en el procés independentista. És a dir, el gran pacte amb l’elit catalana que podria bastir-se en un futur, si és que no s’ha bastit ja en les ments de moltíssims independentistes, és respectar la posició de l’elit, renunciar als grans objectius sòcioeconòmics com ara una vertadera transformació social i justícia econòmica, en base a acceptar l’èxit del Procés i unes millores significatives en tots els terrenys però de menor entitat que els desitjats. La raó per la que tot això encara no s’ha manifestat és que encara hi ha la creença – i la societat, espero i desitjo, hauria de pressionar en aquesta direcció de manera pètria, ferma i a ultrança – de que la població participarà decisiva i democràticament en la construcció del nou estat. De fet, la majoria de plataformes independentistes es formen i actuen en base a la gran premissa que les mou, i que és el combustible de tot el moviment independentista, la raó per la qual tothom s’hi està sumant: Anem a construir, lliurement, un nou país, millor i més just, amb un futur prometedor. I aquí podríem afegir: però després d’haver aconseguit la independència. 

L’elit estaria molt més segura de tot si un sol partit fort pogués gestionar el procés tranquil•lament, i de fet en el fons això és el que CiU intentava aconseguir presentant a Mas com a Messies, sabent que potser no podria, el 2012. Si un sol partit o dos ho gestionen de manera forta – i és molt possible que m’equivoqui, ja que la imatge d’unitat en la diversitat del procés és molt important – podrien arribar a acords sobre com bastir el futur estat, podrien, per exemple, publicar un Llibre Blanc com a Escòcia. I el que els impedeix això és la voluntat democràtica del moviment. La població no acceptaria que arribats el moment CiU, ERC o CiU i ERC seguissin en solitari. Necessiten – encara – la legitimitat que atorguen els grans acords. Però cal dir que jo ja recordo haver sentit algun polític de torn comentar que es necessita un govern fort. I en aquesta direcció es pot veure com, dia sí i dia també, les polítiques de govern que comprometen el futur i la millor construcció del nou estat català tenen el suport d’ERC. No m’estranya gens que CiU vagi maldant per incloure’ls al Govern – vente al Lado Oscuro, Oriol... – i que ERC s’ho repensi molt i molt, cosa que considero un bri d’esperança, malgrat que a cada votació polèmica d’ERC al Parlament en la que dóna suport al Govern fent-hi la gara-gara, el bri d’esperança tremoli per la ventada de desconfiança. Aquestes setmanes hem pogut veure com ERC ha evitat al Parlament que el Govern comparegui per la malnutrició infantil, fet que ha fet que els partits d’esquerra de l’oposició forçin una sessió plenària – o similar, no ho recordo bé ara mateix – per tractar íntegrament la crisi i els problemes que genera, mentre que paral•lelament, sí que s’han mogut per demanar que la delegada del Govern, la sra. Llanos de Luna, comparegui al Parlament per explicar perquè dos guàrdies civils anotaven adreces amb estelades als balcons per la plaça del mercat de Sant Celoni. Crec que l’estratègia de l’elit sembla clara: per una banda s’intenta guanyar temps allargant el procés, i per l’altra s’intenta entrar dins d’ERC – convertir el partit en sistèmic – anticipant-se als futurs esdeveniments, en els quals Esquerra – com digué Duran i Lleida – ja ha guanyat la batalla ideològica, i està cridada ser un partit que gestioni el Procés per davant de CiU, i possiblement ésser un dels grans partits de la Catalunya independent. Per tant la meva (des)esperança està en que ERC es mantingui ferma i no esdevingui un partit sistèmic del tot, malgrat tenir molta representació, perquè sinó serà la garant de que el nou país no el farà només la majoria de la població, sinó que les elits podran decidir certs fonaments en benefici dels seus interessos, començant ja des del principi sense la deguda transparència.

Es veu clarament la gran contradicció de l’independentisme actual: la força del moviment radica en la il•lusió del nou país – la campanya d’Òmnium Cultural Un país normal s’hauria de mirar de prop, què és un país normal? – però el punt feble és la possible acceptació tàcita d’uns límits a aquesta llibertat per tal d'assegurar l’èxit de la operació per part d’aquests “poders fàctics”, cosa que per si mateixa invalida que realment la població pugui construir lliurement com vol viure al nou estat. El que em fa pensar, potser cegament, que la independència portarà coses positives sí o sí, és que l’elit necessitarà permetre beneficis mínimament significatius – que no satisfaran tothom, òbviament – per tal de justificar-se i legitimar la independència. En el camp de les llibertats individuals, que són fàcils de satisfer – a l’elit no li importa que et casis com et roti mentre segueixis cobrant una misèria l’any – no hi haurà problema, però és en el camp de la justícia econòmica i social o la transparència on hi hauran uns límits. Si el procés compta amb l’elit a favor, dubto molt que es puguin aconseguir, per exemple, altes cotes de democràcia a les empreses. Que es puguin reconquerir àmplies cotes de garantia de serveis públics. Que es pugui assolir un nou sistema fiscal progressiu que asseguri un estat fort, que miri per tothom. Que es puguin reconquerir drets dels treballadors, ampliar-ne la protecció. Que es pugui trencar el model partitocràtic actual que organitza la vida política i en nega la participació a la major part de la població. Fins i tot, si podrem adequar la franja horària a París i reestructurar els horaris, facilitant la conciliació familiar i social!. És a dir, la independència serà positiva, però ningú sap fins a quin punt. Bé, sí, si l’elit ja s’hi ha posat, o espera posar-s’hi, sí que sap fins on. I seria del tot positiu, des del meu punt de vista, si el moviment demòcrata se sobreposés al poder fàctic, però, ho permetria aquest últim? La última vegada que l’elit catalana va estar en contra de la població va haver-hi un trauma col•lectiu que encara s’arrossega, i a l’actualitat, si l’elit catalana es posés contra la independència en bloc, segurament ja ho hauríem notat. I si representa que ja ho està, ha perdut moltíssim poder.

Però, i l'Assemblea Nacional Catalana, és un punt de trobada de la transparència, un àgora de l'independentisme sense cap tipus de control superior? Planen les ombres del dubte sobre l'Assemblea. En els seus inicis potser sí que cal reconèixer certa frescor i transparència. A l'ANC cal reconèixer-hi que ha sabut aglutinar persones i esforços de tots els colors polítics independentistes, és a dir, és l'expressió viva i real de que els independentistes estan units per un objectiu, i que així actuen. L'ANC és la responsable de grans mobilitzacions massives que han marcat l'agenda política. I a l'ANC hi participa moltíssima gent anònima, de manera voluntària. Ara, com a organització, la ombra del dubte hi plana primer per una estructura molt vertical, i segona per símptomes aguts de control elitista. Aquí em remeto a un altre article de l'Arqueòleg, aquest més antic que el que analitzava l'anterior entrada del blog, on hi recapta certes informacions i analitza una mica l'organigrama piramidal de la organització. Cal recordar que l'Arqueòleg té voluntat de crítica molt forta pel seu anti-nacionalisme, i per tant no tot el que diu amb la seva habitual exageració té perquè ser tant cert com sembla. En primer lloc, resulta que hi ha una forta jerarquització de l'estructura de l'ANC, amb un Secretariat Nacional escollit pels territoris que al seu torn escull la cúpula de govern. És a dir, la base no escull directament els líders. I després s'han detectat nombrosos casos de corrupció i poca transparència – deixant de banda tensions internes – que van des de pressupostos inflats amb diners desapareguts de grans actes, a la presència i influència d'un grup de persones que s'ha afegit fa pocs anys a l'ANC, provinent de la plataforma Sobirania i Justícia, persones que varen ser càrrecs de govern amb Jordi Pujol i que estan liderats per un tal Pere Pugès. Aquest grup va intentar estructurar un Comitè Permanent i ha sigut font de discòrdia amb tot de persones participants a l'Assemblea. Per sort, sembla que la mateixa Assemblea ha tingut aquestes convulsions i això demostra que hi ha una pugna entre transparència i corrupció, és a dir, la organització no és enterament sistèmica com ho seria si per exemple hagués estat creada i directament vinculada a CiU. En aquest sentit, quelcom que l'Arqueòleg critica a l'ANC i que de vegades es pot veure és el massa suport acrític al govern de Mas, que mentre parla d'independència es peta totes les estructures d'estat que pot. I, per la meva part, destacaré, com també fa l'Arqueòleg als comentaris de la seva entrada del seu blog, la poca activitat de l'Assemblea, fora dels mega events i els seus assajos, les paradetes informatives i les estelades d'espelmes; però també les xifres de diners que surten als casos de corrupció de l'ANC, com per exemple que desapareguessin 75.000 € del lloguer del Palau Sant Jordi. No és d'estranyar que molta gent resti a l'ANC la representativitat que s'atorga a si mateixa.

Per una banda, em preocupen les crides a la unitat, ja que darrere de la fantàstica voluntat d’un poble unit i en moviment, hi ha també el rèdit electoral de CiU, #totsambelpresident que diuen les JNC. Perdonin noiets – bé, de noiets res, crec que ronden més aviat la trentena... – que els hi treien les estelades als mítins de Roca i Pujol: el president es defensarà com a institució, però no mereix el menor respecte quan dinamita i desmantella, amb i sense espoli fiscal, l’estat del benestar a Catalunya, fent engreixar trujes de la mida de Boi Ruiz i el sr. Bagó – que tampoc sé quines mides fan – entre d’altres com en Salvador Alemany o l'Isidre Fainé (que de feiner crec que no en té res). És a dir, les crides a aconseguir la independència primer i a construir el nou país després les trobo bé, però em preocupen per la desprotecció de la població envers d’una fracció de l’elit catalana que mentrestant ja ha començat a dissenyar les aportacions de CiU – i d’ERC, potser? – a com haurà de ser el nou estat. I, a més, impedeixen parlar amb propietat sobre com serà el nou estat, fent que els arguments de les bondats del nou estat – així és fàcil criticar la visió idíl•lica de cert independentisme que pot creure que amb la independència tot es convertirà en or com la màgia del final de La Bella i la Bèstia – no puguin tenir suficient força, o es vegin en entredit.

Però, per altra banda, que no hi hagi debat sobre el nou estat pot semblar una bona notícia, ja que ens garanteix que realment aquest es desenvoluparà amb el nou estat assolit. Això voldria dir o bé que es faria a un Parlament Constituent, amb una correlació de forces fruit d’uns comicis, o bé algun tipus de procediment potser més llarg i complex, però més participatiu, que permetés un apoderament major de la població i un sentiment fortíssim de pertinença i de legitimació democràtica del nou estat. Això en el fons seria un element gairebé subversiu contra el control de l’elit, és a dir, la població vol un procediment democràtic i, si realment les bases del nou estat es posen de manera democràtica, col•lectiva i inclusiva, no només tenim un gran argument independentista, sinó que tot el procés haurà valgut la pena i realment la força de la mobilització popular haurà superat a les elits. Una de les coses que desapareixerien segurament seria la poca transparència, i s'acabaria el model de partits del vídeo del principi.

A tall de conclusió, cal reafirmar-nos en la convicció democràtica del moviment independentista català, car és la seva garantia d’èxit social. Només aquesta certesa és la que pot garantir força social i és la que mou la societat cap a aquest objectiu. Si es persevera, podrem tenir la convicció de que realment la independència valdrà tota la pena, ja que tindrem ocasió de pronunciar-nos lliurement, de construir realment el nou país de manera justa i democràtica. En canvi, si acceptem algun tipus de pacte no escrit amb certes elits, si ens deixem enganyar amb el futur argument de que a l’exterior – l’elit internacional – no se’ns reconeixerà com a estat si no adoptem una sèrie de mesures econòmiques i socials de tipus neolliberal – des d’alguns serveis privatitzats al manteniment de les retallades ja fetes, un sistema fiscal que segueixi sense ser progressiu, una nul•la intervenció de l’estat en economia que garanteixi uns mínims, etc. – la independència perdrà força social, s’instal•larà la desil•lusió, i tornarà la desafecció política, així com la mateixa pobresa i precarietat a tots els nivells que actualment. Precisament l’escenari que va bé a l’elit. Només de la força de la gent depèn que el nou estat no sigui una còpia, lleugerament millor, de l’estat espanyol.

Em pregunto a quin escenari arribaríem per aquesta via. Per començar, caldria que un partit no sistèmic, o no tant sistèmic com CiU, fos el cap més visible. És a dir, només un partit de matriu esquerrana podrà fer front amb millors armes ideològiques les voluntats de l’elit, i cap a aquesta direcció apunten les enquestes. CiU es veu molt erosionada pel govern, i va perdent la centralitat política en no percebre’s com del tot autèntica la voluntat independentista, sobretot la dels seus dirigents. D’ERC ja n’he parlat. La CUP pot tenir un creixement desconegut. ICV-EUiA tindrà també un paper protagonista, i com a partit demòcrata acceptarà la independència en cas de ser la opció guanyadora del referèndum i no deixaria en cap moment de participar en la construcció del nou estat, d’aprofitar la oportunitat que la Història i la població s’ha donat a si mateixa. De fet, la història recent ens explica que en els grans moments de construcció, el poble català ha apostat per l’esquerra. Un canvi electoral així – i sense cap daltabaix nou a la vista, això seria el 2016 – acceleraria el procés, obligaria a posicionar les elits, i aquí està el mal que podrien fer. Com s’hauria de construir un nou estat amb les elits en contra? Crec que mai s’arribaria a aquest extrem. Ja he recordat què va passar la última vegada que les vam tenir en contra. Però sí crec que es podria arribar un punt mig, algun tipus de pacte que fes valdre el pes de la societat mobilitzada. És del tot obvi que l’elit no es deixarà desplaçar, i per altra banda no m’imagino un procés nacionalitzant per la via ràpida els mitjans de producció. A la Guerra Civil l’elit tingué l’excusa de la violència revolucionària, però aquesta vegada és la llibertat, la justícia, la democràcia i la no-violència les que caminen amb el procés. Cal mantenir-se ferms, perquè només així s’aconseguirà arribar on es vol, però cal tenir clar en tot moment què es vol, i crec que no m’equivoco si dic que l’últim que espera la majoria de l’independentisme és un simple canvi de banderes i passaports.

No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Vicent Andrés Estellés.