Ai, les elits...

Ahir mateix, publicava una entrada al blog quilomètrica, en la qual venia a dir que les elits catalanes exigirien un preu per entrar i promoure el procés independentista i fer que aquest arribi a bon port, i que aquest preu seria una rebaixa en les aspiracions de canvi real a nivell sòcioeconomic de la majoria de la població. Per això era tan important la mobilització constant i de caire radicalment democràtic i transformador de l’independentisme. També deia que això de les elits era el millor argument unionista – i també independentista – però, per si de cas, feu com si no ho hagués escrit. I avui mateix, una notícia del diari NacióDigital.cat sembla que m'hagi escoltat i confirmat les meves paraules. Abans de començar vull dir que NacióDigital no està entre els diaris que llegeixi habitualment. El nacionalisme desbocat a mi em fa certa angúnia. Segons com, quan, quant, i qui. I per què, òbviament.

La notícia parla de que Joan Font, empresari propietari de la cadena de supermercats BonPreu - i diria que també de la marca Esclat - va fer una conferència sobre el procés a Malla, un poblet de la comarca d'Osona. D'entrada tenim un empresari, que no té precisament una tendeta de mercat medieval – però tampoc és un monstre com La Caixa – que és favorable al procés. A l'entrada bíblica d'ahir ja apuntava que hi ha una separació més o menys tangible a l'elit catalana entre els favorables i detractors del procés – com a totes les classes socials, dit sigui de pas – i també, que aquesta separació anava lligada al nivell d'entitat d'aquesta elit. Així, malgrat que gairebé tots podrien tenir coses a veure amb el franquisme i el seu clima d'explotació brutal de la classe treballadora, podem trobar més independentistes entre els empresaris en la línia d'aquest senyor, que en la línia de l'Isidre Fainé – que ja vaig dir ahir que no té res, de feiner. Per altra banda, vull destacar que no em sorprèn – i aquí no hi ha cap evidència empírica, només demagògia – que l'acte aquest s'hagi fet a Osona, i és que la comarca de Vic és des de fa centenars d'anys la cuna del nacionalisme dretà de Catalunya. No en va, l'alcalde de Vic i dirigent de l'Associació de Municipis per la Independència és el sr. Vila d'Abadal, que ha pactat els pressupostos de 2013 amb ERC i Plataforma per Catalunya; i també ha minimitzat i banalitzat el que l'existència del feixisme a Osona significa. L'auge primerenc de la feixista PxC, exdirigida pel feixista, corrupte i violent domèstic Josep Anglada fou també, en part, per una utilització barroera i electoralista del catalanisme nacionalista més ranci i intolerant. Hi ha un Salvados en què l'Évole va a Vic, pel tema dels xenòfobs i els musulmans. Jo no el vaig veure tot – ni tan sols segueixo el programa – però recordo veure com un vigatà de 60 anys, o més, es va permetre de dir-li a l'Évole que no era català. Ja veieu, no és casualitat que s’hagi pogut veure en alguna foto a Internet al menyspreable Anglada amb una estelada.


Doncs bé, què diu el nostre estimat empresari Joan Font? 

[...] ha exhortat els catalans a no fer cap cas dels que difonen missatges apocalíptics sobre les desgràcies que passarien si Catalunya fos independent: "Són pocs, però amb capacitat de fer molt soroll, i nosaltres hem de ser intel•ligents per no deixar-nos espantar i saber discriminar allò que és possible i allò que no ho és". En la mateixa línia, s'ha mostrat convençut que els poders financers i econòmics del país s'afegiran al procés d'independència quan vegin que ja és imparable, inclosa CaixaBank, el Banc Sabadell i fins i tot l'exministre Josep Piqué, "que ens dirà que ell ja era independentista des de jove".

En primer lloc, en Font dispara contra el discurs de la por i contra l’elit unionista – al que ja he dit abans em remeto – dient amb certa gràcia que arribats el moment, a l’independentisme s’hi apuntarà fins i tot el Tato. Jo ahir ja avisava de que les elits només s’hi apuntaran amb certes garanties... A continuació segueix amb els seus trets disparant amunt:


"la Caixa és una gran institució, però aquí no hem de fer el que vol la Caixa, oi que no? I la Caixa ha d'entendre que aquest país no ha de fer el que vol la Caixa. Ni tampoc el que vol Bon Preu. Hi ha gent que voldrien que es fes sempre el que ells volen".

A mesura que avança el procés, Font constata que més empresaris "van sortint de l'armari i s'hi pronuncien a favor, perquè els empresaris sobiranistes som majoria, malgrat que haurien de sortir més als mitjans i no deixar el discurs en mans d'uns pocs", com el president de la CEOE, Joan Rossell que "d'empresari, no en té res".

"Fins i tot el Sabadell i la Caixa es posaran a favor de la independència, i asseguraran que en privat ja ho deien que volien la independència, i voldran recuperar la confiança dels catalans, proclamant-se entitats genuïnament catalanes, encara que tinguin la seu a Londres".

Primer diu quelcom que està bé, a priori: es farà el que volguem tots, en majoria. És a dir, la població. Després afirma contundentment que els empresaris són independentistes. Ostres! Segurament els esperits del PSAN, i tota la recaterva de sigles semblants que dormen la nit dels justos, es remouen als museus i als arxius. La CUP o el Moviment de la Terra no, que encara no ho saben. O potser sí, vés a saber. L’últim paràgraf és repetició: és obvi que arribats el moment, cap empresari – que mira sempre pel diner, no pel color de la bandera – voldrà perdre un mercat de 7 milions de persones, tant si ha participat activament el procés i ha aconseguit un nou estat a mida, controlable; com si s’ha d’adaptar a un nou estat que no li deixarà fer com han anat fent els últims 200 anys. 



Font ha constatat l'existència d'opinions diverses dins del Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN), del qual forma part, entorn la reacció espanyola al procés: "Jo sóc dels que crec que quan vegin que anem molt seriosament, faran una oferta de pacte fiscal, competències blindades, el que sigui perquè no marxem.". Però si la consulta del 9 de novembre no es pot portar a terme, està segur que "això desencadenarà un altre procés que ja no està en mans del govern espanyol poder parar-lo".

Bé, el que (no) em sorprèn, és que aquest home estigui al Consell Assessor de la Transició Nacional. Això em preocuparia si no fos perquè també hi és representat tot l’arc parlamentari independentista, i nombroses entitats, convertint – almenys de portes enfora i pel que a mi em sembla – el CATN en una entitat plural. Sobre les contraofertes i alternatives a un bloqueig del referèndum no hi ha res a dir. Que no?! El Joan Font està insinuant que, efectivament senyors, el referèndum podria no fer-se. Aquí és on recordo el discurs de la CUP: arribats al moment, CiU no farà l’acte de desobediència a l’estat i rebel•lia necessari per seguir tirant endavant el procés. Clar, els empresaris sortiran a defensar els col•legis electorals de la Guàrdia Civil? Els empresaris donarien suport a la desobediència que suposaria convocar el referèndum amb l’estat en contra i instal•lant els col•legis electorals a l’aire lliure i amb urnes de cartró, si cal? Els empresaris estaran acampant davant de les institucions per evitar l’empresonament de càrrecs electes, encara que siguin de CiU?


I dins del procés, és necessari donar suport "als nostres lideratges, tenir confiança en Artur Mas, Oriol Junqueras, Carme Forcadell o Muriel Casals, no podem estar qüestionant-los cada dia, cosa en què els catalans som especialistes"es poden equivocar, com s'equivoca tothom, però cal que tinguin la nostra confiança, perquè són gent honesta, que treballa molt i que aguanta pressions de tot ordre".  Si tothom fa el que ha de fer al seu nivell, va reblar, està convençut que el procés culminarà amb èxit. El grau d'unitat del procés, segons el conferenciant, s'afermarà "quan arribem als moments més delicats del trànsit, en els quals s'imposarà algun model de govern d'unitat".

Lideratges? No havíem quedat que el procés érem tots? Fixeu-vos en els noms. ICV-EUiA, que ha donat suport al referèndum, hi és? NO. La CUP, que ha donat suport al referèndum, al procés i és independentista, més que ell i tots els seus junts, hi és? NO. Forcades i Oliveres, que han obert un projecte il•lusionant dins l’independentisme transformador, hi són? NO. Ada Colau, que també dóna suport al referèndum i és un dels màxims lideratges de base – és portaveu, o és que potser la PAH necessita presidents? – que ha donat la protesta social, hi és? NO. Per a aquest senyor, aquests quatre noms són els que ens portaran a la independència, els qui governen el timó. La resta remem, o ens ho mirem i critiquem, com critica ell el que ve a continuació: resulta que els qüestionem massa. CÀSUM L’ÓS PEDRER!, És que potser si ets líder no se t’ha de qüestionar!? Què es pensa que són els partits i els líders aquest senyor, el PCUS d’Stalin!? El mateix Mas ha dit en més d’una ocasió que quan acabi tot el follón ell se n’anirà a les Quimbambes a que li facin massatges a vuit mans, lluny de tanta pressió. Però és que també ha dit que ell no és el procés, com també que la població no s’hauria d’alinear rere d’ell, sinó al seu costat. Bé, les JNC, CDC, i mitja ANC potser no ho vegin així, promovent de tant en tant allò #totsambelpresident. Ja sabem tots què és això de parlar per parlar, encara que no estiguis en campanya electoral. 

Però és que a més, no us ho perdeu, resulta que els catalans som experts en això. Què ens està insinuant aquest bon home?! Ara resultarà que tots els conflictes interns de la Història de Catalunya – la poso amb majúscules a propòsit – són perquè qüestionem massa els líders, i que els catalans que fan això miren massa pel seu sarró. Començant pels remences, els primers grans traïdors a la pàtria, segurament per protestar i voler un mas ben gros mentre els nobles es podrien de florins i croats i a sobre els perseguien com a conills si fugien del feu. La divisió d'opinions i confrontació d'interessos és el pa de cada dia de totes les nacions, al llarg de tota la Història, senyor Font. Que vostè desitgi que els camperols remences i els obrers contemporanis ens estiguem calladets a casa, mentre vostè engreixa obscenament amb la plus-vàlua de les seves dependentes i els seus reposadors, no vol dir que estiguem disposats a fer-li el joc, fel·lant compulsivament els òrgans de la burgesia a la qual pertany.


 I ja per acabar:

Font ha fet una crida als assistents a ser conscients que "vivim un procés d'un volum i una envergadura que poques generacions tenen ocasió de viure per construir un gran país", i ha mostrat el seu convenciment que les lleis econòmiques del futur estat català seran radicalment distintes de les actuals, que no estan pensades per a les empreses que creen riquesa sinó per a les de l'Ibex35: "Catalunya viu del treball, l'enginy i el talent des del segle XVIII, tenim líders mundials en sectors com l'agroalimentari, la medicina, la biogenètica, i tot això anirà a més el dia que puguem administrar els nostres propis recursos."

Això de que un empresari em digui que anem a construir tots un gran país em fa grima. M’agradaria saber què entén ell per construir un gran – atents que diu gran, no nou – país. Tornem a tenir un altre tret contra el pis de sobre, amb això de l’Ibex, i no hi ha res a dir. Peeero.... "Catalunya viu del treball, l'enginy i el talent des del segle XVIII" AAaaaahh!, amigo!: “Catalunya viu del treball... – o hauríem de dir els rics catalans, la burgesia catalana, és la que viu del treball dels obrers i treballadors catalans? – ... de l’enginy ... – de qui? del dels enginyers de Puertos y caminos, o del dels avantpassats dels seus, que traficaven amb esclaus, rom i teles estampades? – ... i el talent.” – estic segur que no es refereix al Josmar. Ja podeu veure que, l’últim que espera aquest senyor és que el pueblo harapiento pugui decidir mínimament com serà la Catalunya independent. Si li preguntéssim a aquest senyor, voldria un procés participatiu, o seria més partidari d’una Constitució amb 8 pares? Aquest senyor voldria ampliar i assegurar serveis públics per la resta de la població? Aquest senyor acceptaria un Sou Mínim Interprofessional de 1.000 €? De 900? I de 800? Va, de 750 € i així segur que ens reconeixeran els EUA!

Té raó en dir que a la futura Catalunya independent, els líders mundials catalans dels diferents sectors econòmics aniran a més. És obvi, l’estat podrà assegurar les beques que necessitin per investigar cuanto quieran. Ara, què passa quan un d’aquests Grans Líders – em sembla ja prou clar que per a aquest senyor la resta no comptem, som treballadors dèbils i insignificants que a més parlem castellà a estones – es vol construir Mi Gran Centro de Creación, Innovación y Prestigio Mundial de la Muerte enmig d’un parc natural protegit, i sense ni tan sols trucar a cobrament revertit als qui hi viuen a prop? Doncs resulta que els afectats s’han d’enterar per la televisió, i es veu que a ell se li poden fer les lleis a mida que vulgui. Ah, espera que ell no és l’únic. BCNWorld – putes i casinos però més amagadet i sense neons – també tindrà les lleis a mida que desitgi. Temps al Temps.


Senyores i senyors, aquesta podria ser la Catalunya del futur si la població, il•lusionada per la oportunitat de construir un país millor al que coneixem, segueix pressionant i no es deixa robar aquest somni, si vota un Parlament decidit a canviar les coses, i a barrar el pas als personatges com aquest. Si per ell fos, ens organitzaria una Catalunya igual de gris que Espanya però amb barretina i calçots a Nova York, mentre les mútues privades afloren i la pobresa segueix campant com fins ara. Només la força del moviment és la garant de que el procés arribarà a convertir-se en un país millor, però millor de veritat, no de molles que ens deixin caure els de sempre.

Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer.

Els "Partits Sistèmics" i el Procés.

AVÍS/ATENCIÓ/PARIN LA ORELLA: Aquesta és una entrada al blog de proporcions BÍBLIQUES. Si estàs disposat a llegir-te-la, vés a pixar - o a fer aigües majors, si ho necessites - i assegura't de tenir a prop aigua i provisions i d'estar ben còmode. Si ara mateix no disposes de diversos mil·lenis per malgastar, et proposo que deixis la lectura d'aquesta entrada pel pròxim període interglacial. De res.

Com tothom sabrà, el moviment independentista català ve d’antic. L’estelada d'aquí a poc serà centenària. Tanmateix, no fa gaires anys – més de cinc i menys de quinze – aquest moviment ha experimentat una explosió social molt forta, esdevenint la centralitat política de Catalunya. Això fa que tota la societat – excepte qui a nivell individual no en vol saber res – es pronunciï al voltant de la qüestió de si Catalunya hauria d’esdevenir un estat independent o no. Això inclou els estrats superiors de la societat, el que anomenem l’elit. L’elit és el sector social que ostenta – ha ostentat sempre – el control econòmic i polític d’una societat, entenent per societat tota comunitat humana, des d’un país a un poblet. Això significa que té la propietat d’empreses, dels mitjans de producció, d’estructures productives d’on n’obté diners i riquesa, que administra per mantenir uns beneficis i la seva posició social. En aquest sentit, l’estat i la seva estructura – institucions, càrrecs, funcionariat d’alt nivell, etcètera – són uns dels llocs on aquesta elit també desenvolupa la seva activitat, ja que és on hi radica el poder explícit. Cal dir que aquesta elit ja té poder, però no es veu a si mateixa, moral i èticament, forçada a mirar pel bé comú. L’activitat que desenvolupa se centra única i exclusivament a mantenir la seva posició social. Per a que tot això funcioni necessita: que les seves empreses generin beneficis, que l’activitat de l’estat no els perjudiqui, i que quan tenen problemes grossos en la seva activitat econòmica – vertadera font del seu poder – l’estat pugui ajudar-los.

En aquest sentit, fins fa poc jo mateix diferenciava entre una elit política, els polítics professionalitzats, i una elit econòmica, que en seria tota la resta. Però l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, en l’entrevista que concedí a Jordi Évole durant un Salvados de l’any passat, que es féu a una terrassa de Ciutat Meridiana, crec recordar; digué que no, que no hi havia diferència. De fet, en Reverte es burlava de l’Évole perquè aquest, que dirigeix un programa tan significatiu, encara caigués en l’error de diferenciar les dues elits. I crec que és cert. És el famós concepte de les portes giratòries, que ve a definir la mecànica segons la qual, les mateixes persones passen de l’elit política a la econòmica, i d’aquesta a l’anterior. És a dir, les mateixes persones són les qui formen les dues elits, i passen d’un activitat a l’altra sense problemes, per tant no té sentit diferenciar-les. Un polític és un empresari gestionant els nostres diners, i cada empresari és un polític en potència, o un polític retirat. La mateixa elit social controla el poder polític, i l’econòmic. La única diferència és que no tots els empresaris són, han sigut o seran polítics, però la gran majoria de polítics – professionalitzats – han sigut o seguiran sent empresaris, o professionals lliberals molt qualificats.

Aquests polítics professionalitzats necessiten una estructura per justificar l’accés directe a l’estat, i aquesta estructura són els partits. Dic accés directe perquè, de manera habitual, els càrrecs importants de l’estat ja formen part d’aquesta elit, sigui perquè han estat càrrecs públics anteriorment, o perquè han tingut accés al nivell d’estudis que ho requereix, i als contactes que sovint ho possibiliten. Aquí cediré l’explicació a un vídeo molt recomanable de l’Itzíar González, que féu al programa Àgora de TV3 una exposició gràfica molt interessant de la Teoria de la Privatització dels Partits Polítics, que surt també explicada al llibre Artur Mas, on són els meus diners? de l’Albano Dante-Fachín i la Marta Sibina Camps, editors originals de la revista Cafè amb Llet. Revista que, per cert, projecta esdevenir una capçalera mensual com Déu mana i repartir hòsties com pans de pagès. Que ja va fent falta. Resumidament, el vídeo ve a explicar com un partit polític, que sorgeix de la societat civil organitzada, es converteix en un projecte empresarial a costa dels diners públics, a partir del moment en què la societat civil aconsegueix posar a les institucions el càrrec electe inicial, elevat per l’estructura del partit. Aquest, i els qui ell tria per elevar als càrrecs públics, progressivament acumulen poder econòmic i desenvolupen una estructura de direcció inversa, amb la qual esperen mantenir la seva posició i riquesa.

En aquest sentit, jo considero que en aquest vídeo no es fa una diferenciació entre la majoria de la societat i l’elit. Cal no oblidar que certament l’elit és part de la societat, però cal considerar-ho de manera nominal: la distància en tots els sentits entre l’elit i la resta de la població és abismal. Per exemple, és de 7 anys de diferència en l'esperança de vida entre El Raval i Pedralbes. Queda clar que la societat civil organitzada necessita una estructura, una actuació política, que requereix diners, que sortiran de les quotes dels ciutadans enquadrats a la organització i, sobretot, de les donacions dels simpatitzants del partit. Aquí és on el paper de les elits als partits esdevé clau, ja que a l’arena política l’altaveu que un utilitzi – no em refereixo només al volum, les idees i la organització tenen molt a veure – té molta importància, i això depèn dels diners que es tinguin. I alguns partits utilitzen bafles de concert de death metal, mentre que d’altres utilitzen minimegàfons de tenda de trastos xinesa. La política que pren decisions i toca poder acaba sent una branca més de les activitats dels empresaris, amb diferents graus d'autonomia respecte les mans que dónen de menjar. Considero que en vistes al canvi que suposava la Transició, l’elit espanyola desenvolupà la seva activitat ja abans de que el partit sorgit de la societat de la Teoria de la Privatització dels Partits Polítics aconseguís cap càrrec. No m’estranyaria que durant els 70, l’elit espanyola i catalana es posicionés ja al voltant de certs partits, els financés i potenciés, o pensés ja en el joc democràtic, preveient tenir un lloc assegurat en el nou ordenament estatal. I això que acabo de dir és un avançament del perquè d’aquesta entrada bíblica del blog.

I com s’han trobat l’elit i l’independentisme?

A Catalunya, igual que a la resta d’Espanya, l’elit social actual es forjà tal i com és avui durant la dictadura del general Francisco Franco. Abans de començar, cal recordar que estem parlant d'un grup d'unes 200 famílies, no més. La Guerra Civil Espanyola suposà un daltabaix en la organització econòmica i la dictadura intervingué de manera que canviaren de mans unes quantes propietats, assentant les bases econòmiques de les grans famílies patrícies catalanes i espanyoles. Cal recordar que sobretot arran dels primers episodis de violència revolucionària a Catalunya – i no només de persecució i assassinat de clergues o persones d’ideologia dretana, les col•lectivitzacions hi tingueren molt a veure – l’elit catalana de llavors, articulada a l’entorn de La Lliga, es passà al bàndol feixista i colpista amb una ajuda sense la qual la causa feixista hagués sigut incerta. Cal recordar que només a Barcelona, els espies de l’elit catalana van assenyalar més de 200 objectius, que serien després bombardejats pels avions de la Itàlia feixista causant milers de morts i ferits. L’ajut econòmic internacional, i d’intel•ligència i propaganda fou també imprescindible. Així doncs, un cop instaurada la dictadura aquesta assegurà un model de relacions laborals totalment favorable a l’elit, amb la classe obrera totalment desarticulada, que hagué de tornar a començar de zero la seva lluita social. De fet, s’introduí el canvi horari que avui dia encara sofrim, canviant la hora per la de l’Alemanya nazi i impossibilitant als treballadors la seva vida social i familiar. Això féu que durant la dictadura l’elit engreixés com un porc de granja, i administrés els seus diners sense implicar-se massa en política, donat que la dictadura controlava estrictament aquesta participació: “haga usted como yo, y no se meta en política”.

L’altre vessant important d’això és que l’elit catalana s’assimilà bastant amb la resta de l’elit espanyola. Estava més o menys, i més menys que més, dividida respecte al fet diferencial català – que en aquell moment es basava en sardanes i barretines d’en Dalí – però l’entramat empresarial estava bastant uniformitzat, sobretot en el que fa a mercats i a la part més poderosa d'aquesta elit. Possiblement aquest sigui l’origen del pobre argument unionista del lligam econòmic entre Catalunya i Espanya, que és que les empreses catalanes tenien el seu mercat a Espanya. Arribats al segle XXI, on la globalització neoliberal desbocada impera, res d’això té vigència. L’empresariat català ha diversificat els seus mercats a l’actualitat, i les grans internacionals han anat desplaçant d’algunes velles glòries empresarials a l’elit catalana i espanyola. Amb la Transició, tota l'elit econòmica espanyola que s'enriquia i orbitava al voltant del general Franco i de l'estat, gràcies als abusos de poder i corrupteles variades, passà a orbitar al voltant del Rei i així passà durant la Transició a la democràcia amb tota l'estructura econòmica i posició social intactes. Paral•lelament a tot això, a nivell social sí que trobem més barreja que uneixi les elits catalana i espanyola. L’últim exemple d’això fou el casament del fill de Lara, propietari de l’editorial Planeta, amb una familiar de la família Brufau, implicada a Repsol – ho dic així perquè ara no he volgut buscar els càrrecs i relacions familiars concretes que podeu trobar encara als diaris digitals. Aquesta boda uní el bo i millor de tota l’elit catalana i espanyola, demostrant en ple 2013 – la boda fou la tardor passada, durant un Barça-Madrid a Santa Maria del Mar – que la barreja que les uní durant el franquisme segueix plenament vigent. Mas, Pujol o Rajoy participaren als festejos, entre molts altres.

Ara que hem vist tot això, tornem a l’independentisme. Per on ha passat? El primer gran moment fou la Segona República. Cal apuntar que l’independentisme té forta relació amb el nacionalisme, sobretot durant el segle XX. Dic això perquè durant la Segona República l’independentisme, tot i ser més o menys minoritari, però amb certa presència, tenia una base ideològica adscrita al seu temps, un nacionalisme que a nivell molt concret podia adoptar posicions que avui no considerem demòcrates. L’altre gran moment fou la Transició – ambdós grans moments són d’explosió d’activitat política – durant la qual el moviment antifranquista obrer féu que l’independentisme antic, el nacionalista, quedés en part eclipsat per l’esquerra. És el moment en què es dissenya l’estelada de fons groc – primer blanc –, amb ideologia explícitament esquerrana, l’estelada del PSAN; i el moment també, en que ERC esdevindria independentista. Amb la instauració de la democràcia, l’independentisme desapareix d’escena. La Transició n’expulsà aquests moviments polítics, que quedaren fora de l’escena política. ERC, un dels pocs partits polítics amb certa entitat que encara acceptaren l’independentisme, caigué al nivell d’un partit minoritzat fins al segle XXI. Durant els anys 80 i 90 fou el moment del grup terrorista Terra Lliure – hi ha qui posa en dubte l’epítet, car el grup actuà contra institucions i estructures i no tant contra persones, però té una morta i alguns ferits al seu càrrec – i d’una sèrie de convulsions soterrades, dignes dels moviments esquerrans radicals i minoritaris. D’aquest caldo en naixeria posteriorment la CUP, apostant pel municipalisme com a recepta d’èxit. La raó d’això és que es considerà que l’assoliment de l’autonomia donava una resposta adequada – cof, cof – a les reivindicacions catalanistes, i la societat catalana es bolcà al desenvolupament d’aquesta autonomia. Aquí cal relacionar-se amb tot l’explicat amb les elits: l’elit catalana es congregà al voltant de CiU – com l’espanyola ho féu al voltant d’UCD i després del PPSOE – i féu els possibles per a què aquesta obtingués el govern. Això es posà en pràctica segurament ja en vida del Paco, i amb l’adveniment del sistema democràtic s’accelerà fortament, com ho proven els llarguíssims 23 anys de pujolisme.

Cal recordar que un cop acabada la Transició, hi hagué un procés gradual dins la societat de cedir l’activitat política als polítics. Es considerava que la mobilització social antifranquista era quelcom anòmal, que no calia que el ciutadà hagués de preocupar-se tant, i que ja es tenia la democràcia que tot ho solucionaria. Vostè podrà votar tranquil•lament cada quatre anys qui vol que el governi. Deixi ja d’ocupar el carrer o de cridar pel megàfon i dissolgui ja l’associació de veïns/plataforma/micropartit/associació de pares d’alumnes, que està tallant la circulació i molestant els qui es preocupen per vostè. Si té algun problema, enviï una carta a la direcció de la seu del seu partit, i si veu un cotxe mal aparcat o una merda de gos, a la del diari. Deixi pas als qui hi entenen. És obvi que això facilita la labor a l’elit, i és que aquesta començà a actuar tan bon punt hi hagué càrrecs electes tocant poder. Durant trenta anys aproximadament, CiU ha ostentat un paper central a la política catalana, dirigint en bona manera com s’havia de desenvolupar l’autonomia, i fent una labor de construir un país amb uns mínims del estàndards dels països europeus de finals del s. XX. Paral•lelament, PP i PSOE també ostentaren la centralitat política – altre cop un bipartidisme absolut que també facilita les coses a l’elit – de manera que l’elit s’agrupà al voltant d’aquests i altres partits, exercint el seu poder en vigor de l’esquema del vídeo de l’Itzíar. I durant tot aquest temps, l’independentisme restà minúscul, mentre que la defensa d’una Catalunya en creixement dins d’Espanya – Espanya que, per cert, esperava haver acabat amb el problema dels nacionalismes perifèrics amb la galeteta de l’autonomia – esdevenia un argument hegemònic dins de Catalunya, demonitzant així l’independentisme. Quelcom que il•lustra tot això foren els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, tot un exemple del poder d’aquesta elit. Un representant internacional, el (ex?)franquista Samaranch, aconsegueix contra pronòstic assignar a Barcelona uns Jocs Olímpics – veniu a Barcelona, que ens farem d’or amb la construcció que falta per fer! – i tota l’estructura es comença a moure per treure algun benefici de la jugada. No només es tractarà de potenciar Barcelona, sinó de modernitzar-la en un temps rècord i desbocar-ne l’especulació. Paral•lelament, a poc temps de l'inici Jocs s’organitza una macrooperació policial, amb tortures incloses, contra l’independentisme català – llavors minoritari i amb Terra Lliure pel mig – que quedarà impune i que provocarà la posterior dissolució del grup terrorista, sense que hi hagi gaire protesta per part de la resta del catalanisme. I després, el control per part d’Espanya de la projecció espanyola de Barcelona, que permeté una presència purament folklòrica del fet català, controlant ben de prop a TV3. Una mostra curiosa dels Jocs fou que l’himne espanyol – o el rei Joan Carles I en accedir a la llotja, no n’estic segur – fou xiulat durant una de les cerimònies dels Jocs. Al vespre, el rei anà al Teatre del Liceu i fou llargament aplaudit i victorejat pels allí presents, en una mostra vomitiva de servilisme i adulació obscena, una fel•lació figurada.

El cas és que amb la democràcia, el desenvolupament de l’autonomia es topà amb dos processos. Per una banda, Espanya normalitzà el fet post-franquista, el PP esdevingué un partit respectable pels miserables estàndards democràtics espanyols, i progressivament els fets diferencials, que s’havien intentat acontentar amb l’estat autonòmic, esdevenien cada cop més molestos a ulls del nacionalisme espanyol, que sobretot després de la caiguda en desgràcia del PSOE gràcies a les últimes legislatures del PSOE – recordeu l’estructura de dalt a baix dels càrrecs que fan entrar a la administració als seus amigotes? – esquitxades per corrupció a dojo i el terrorisme d’estat dels GAL; serà una força creixent, autoritària, de baixa qualitat democràtica i contrària, primer en la intimitat i després en públic, primer d’algunes decisions de l’estat autonòmic – cessió de determinades competències i multiplicació d’estructures estatals – i després de l’estat autonòmic en si. Val a dir que aquest nacionalisme espanyol passà un temps similar al de l’independentisme, però en menor mesura: les elits catalanes i sobretot espanyoles prestaren més atenció a altres partits abans de tornar a interessar-se per aquesta opció política, tot i que aquesta mai arribà a quotes tan baixes de representativitat, car tenia tot el pes del franquisme al darrere. Cal no oblidar que el nacionalisme espanyol actual no s’entén sense el franquisme.

L’altre procés amb el què es va topar el desenvolupament de l’autonomia és el desgast polític natural de la posició que ocupava CiU. Aquest és un procés molt progressiu, però la part de la societat independentista des dels 80 fins al 2010 és ascendent en termes absoluts. Això va ser degut primer al creixement normal de la població – noves generacions educades en democràcia i amb més sentiment de pertinença a Catalunya – i al fet de que CiU, com a partit sistèmic – ja ens acostem! – cada cop més no responia tant a les demandes de la societat. Arribà un punt en què els dos processos es varen trobar, i això fou amb el canvi de mil•leni. Aquí vull fer un incís, i definir què és un partit sistèmic. El Sistema és el concepte que defineix quelcom organitzat i autònom, que compleix unes funcions, té unes característiques, i es compon de parts que compleixen distintes funcions. El Sistema des del punt de vista polític d’esquerres és el conjunt d’estructures de poder de l’elit, això és, l’estat i les empreses, que a l’actualitat determinen gairebé tots els aspectes de la nostra vida. Els calçotets que portes posats són part del sistema. L’ordinador des d’on escric, també. Les lleis són el Sistema, les escrites i les no escrites. El sinònim, més escorat cap a la vessant econòmica, és el sistema capitalista, ja amb l’adjectiu concret. No totes les empreses són part del Sistema, la frontera és molt difícil de traçar, i fins i tot podria variar en el temps – una empresa caiguda en desgràcia deixaria de ser part del Sistema, en no tenir ja tant poder. 

Per tant, un partit sistèmic és un partit polític que forma part del sistema, és a dir, que depèn més de les elits que l’han recolzat, finançat, apujat al poder, i del qual s’han beneficiat, que no pas de la societat que originalment el va bastir, i a la qual en teoria hauria de deure’s, ja que en recapta els vots amb l’ajuda de les elits i els mitjans de comunicació. Això els diferencia de la resta de partits, anomenats petits o minoritaris – en funció de la base votant i la projecció d’escons que tinguin – que en principi no estan encara lligats a l’elit. Els partits sistèmics solen tenir legitimitat a través dels votants, primera perquè gran part de la població que encara vota encara està influenciada pels arguments de la transició – això és, la política professional –, per l’acció de govern d’aquests partits – degudament explicada pels mitjans de comunicació controlats per l’elit – i pel raonament del vot útil, és a dir, la veritat socialment acceptada de que el vot que no aconsegueixi el poder no serveix de res, perquè no es veurà representat per la pràctica de govern. Això alimenta l’espiral d’autolegitimació pseudo-democràtica dels partits sistèmics, en un sistema electoral dissenyat durant la Transició que garanteix la continuïtat del sistema malgrat que el 30% de la població no exerceixi el seu dret de vot de manera sistemàticament habitual. De fet, això últim seria la quarta pota de l’autolegitimació, que és el manteniment d’una bona part de l’electorat en la desafecció política. Cal posar llavors en context que el suport als partits sistèmics a Espanya amb prou feines no arriba a la meitat de l’electorat, però obté la gran majoria d’escons i parcel•les de poder. A l’actualitat, a Catalunya, distingeixo tres grans partits sistèmics: CiU, el PSC, i el PP, que si volgués podria anomenar PPC. En un nivell intermig, hi situo a ERC – que per mi actualment és el que està més proper a ser sistèmic del tot – ICV-EUiA, i C’s. L’únic d’aquests partits que pot exercir una resistència eficaç a la sistematització – és a dir, a la influència de l’elit, la corrupció, les portes giratòries, la ignorància sistemàtica de les necessitats de la població – és ICV-EUiA, atès que crec que és un partit conscient d’aquest perill i adopta estratègies que ho eviten, o almenys ho intenten. Malgrat això, ha tingut episodis difícils d’acceptar, com per exemple els períodes de govern del tripartit, durant els quals acceptà parcel•les de poder amb actuacions que varen contradir les tesis del partit i amb una gestió del problema segurament millorable. Això ens demostra que, en realitat, és l’elit qui governa i condiciona el governant teòric, i no el càrrec electe en solitari amb el seu equip. Probablement ICV-EUiA no podia posar en pràctica tot el que hagués volgut sense prendre mal a nivell polític, a causa d’anar en contra dels interessos de l’elit. De fet, els principals mitjans contraris al partit i més adherits a l’elit catalana van ser viscerals contra ICV-EUiA durant tot el període en què estigué al poder. D’aquí que la seva actuació preferís àmbits amb més marge de maniobra com el Medi Ambient. Pel que fa a ERC, la centralitat de l’independentisme fa que estigui al centre de les mirades, preveient el moviment polític les elits començaran a fer-hi forat, i no crec que sigui un partit amb les eines adequades per resistir aquest moviment, per bé que políticament té un complexe a “fer país” que el porta a acostar-se a CiU i perdre més pes a la primera sigla del partit. Aquest és el símptoma més fefaent de que s'està acostant a ser un partit sistèmic. I C’s és un cas invers, és un partit creat directament des de l’elit, buscant després una base social que el justifiqui, i no el considero del tot sistèmic perquè encara no ha tingut oportunitat a tocar poder a una escala que no sigui municipal. Crec que això és una característica important ja que és el que permet percebre el retorn per l'elit de la inversió feta, en forma de decisions beneficioses o informació important.

Estàvem amb l’any 2000. L’any 2000 el PP de José María Aznar va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i va donar inici a una segona legislatura en la qual van coincidir els dos processos. Per una banda l’espanyolisme guanyava terreny i el govern del PP feia una actuació plena d’estralls, i per l’altra banda CiU seguia adscrita a una política batejada per en Pujol com del “peix al cove”, consistent a fer valer el pes polític a Madrid per anar ampliant l’autonomia a base de pactes amb els successius governs de Madrid. Aquesta política va morir definitivament quan la societat catalana va anar veient que res de tot això servia si Espanya cada cop era més intransigent. I a sobre es percebia que el sistema de partits perdia legitimitat. L’independentisme va començar a créixer socialment de manera transversal a partir d’aquesta segona legislatura. Cal puntualitzar que en sortir de l’armari – però no de casa – l’independentisme va desprendre’s de la visió nacionalista, en part gràcies a Carod-Rovira, i això obrí el moviment a gent de diverses tendències, minoritzant els pocs que aposten per posicions més intransigents. La prova de foc de tot això fou el procés de l’Estatut. Primer, la pujada al poder a Catalunya del primer Tripartit, amb l’aparició en escena d’ERC, féu reaccionar bastant el nacionalisme espanyol. En segon lloc, la pujada al poder del PSOE gràcies a la convulsió de l’atemptat de l’11-M féu desacomplexar encara més la dreta nacionalista espanyola, que tingué un període d’ebullició. I en tercer lloc, l’adveniment de la crisi econòmica que esclatà el 2008, que destruí la falsa prosperitat econòmica de la bombolla immobiliària.

El procés de l’Estatut fou una maniobra ambiciosa per fer un salt en l’autonomisme que superés el peix al cove. Però es trobà amb complicacions. En primera instància, fou retallat pel govern socialista, amb un pacte amb Artur Mas, en el qual aquest acceptava la retallada a canvi de que el PSC no reedités el segon tripartit, com va fer. I després, el PP portà a terme una campanya de confrontació molt forta, recollint signatures contra el text legislatiu amb un contingut que després defensava a les seves comunitats autònomes. Això ja ens diu que el PP havia canviat molt des dels 90 fins a aquell moment, el nacionalisme espanyol es desacomplexava a cada dia. L’Estatut retallat es va aprovar a Les Corts espanyoles, es va refrendar a Catalunya i posteriorment, el 2010, el Tribunal Constitucional el va tornar a retallar de manera dràstica i autoritària, després d’un procés de desprestigi del tribunal – dividit entre els juristes escollits pel PP i els escollits pel PSOE – a causa d’un recurs del PP, fet alguns anys abans. Això per a molts marca l’inici del procés independentista a Catalunya – que ja al 2010 mostrava una bona força – perquè va ser vist com l’enterrament definitiu del futur de Catalunya com a comunitat autònoma, Espanya havia arribat al límit d’autonomia que estava disposada a acceptar.

Les elits, el partit sistèmic i la independència

Cal deixar ben clar que l’independentisme, per la trajectòria que portava, no tenia res a veure amb l’elit. Ja hem dit que les elits catalana i espanyola estan molt unides, i la seva composició s’entén dins d’un estat espanyol unit, nascut de les cendres del franquisme. Per tant, que la centralitat política s’hagi desplaçat fins aquí significa una victòria del moviment – que per ser hegemònic és ja molt divers i plural – ja que ha escapat del control mediàtic de l’elit. Penso que la maniobra de CiU de les eleccions de novembre de 2012 no fou oportunista, sinó d’urgència. La crisi econòmica ha evidenciat que l’exercici dels “polítics” com a part de l’elit social va intensament lligada no només a l’elit espanyola, sinó també a la internacional, que exigeix el pagament d’uns interessos brutals dels estats endeutats. La gestió per part de l’elit de la crisi que ella mateixa ha provocat, té en conseqüència un desgast polític important, i per això crec que les eleccions anticipades de 2012 foren un moviment d’urgència: davant de l’independentisme com a centralitat política, calia renovar de seguida la legitimitat de CiU, ja que si ho haguessin fet més tard, el seu històric antiindependentisme juntament amb el desgast de la crisi els haguessin fet patir un daltabaix molt més gros que el que van patir el 2012. D’aquesta manera s’han assegurat un lloc preeminent en la gestió del procés, en comptes de caure’n a les primeres de canvi.

Per tant, ens hem trobat amb el gran partit sistèmic de Catalunya posicionant-se a favor de la independència. Cal recordar que Catalunya és una nació, i per molt o poc que les elits catalana i espanyola estiguin unides, aquest fet existeix i per tant és probable que hagi esquerdat, encara que sigui poc i també per la banda dels menys poderosos, aquesta unió. És a dir, l'elit més poderosa - deixant de banda el nivell internacional - que depèn de la unitat de l'estat espanyol i que sovint se la critica per viure a cop de BOE, s'ha esquerdat en relació a l'elit menys poderosa, i potser més nombrosa en termes de personal, que potser veu perspectives de futur a la independència. Tinc la sensació de que hi ha cert nerviosisme, perquè s’ha instal•lat quelcom que l’elit tem: la incertesa. Realment, ningú sap com pot acabar el Procés. Mentre escric tota aquesta diarrea mental, pot passar tranquil•lament que un complot de la dreta espanyolista decideixi demà treure els tancs al carrer i fer-la grossa. S’entra en un període de temps on les decisions es prenen i les actuacions tenen les seves conseqüències posteriors. Per tant, que el gran partit sistèmic es posicioni així, de moment de cara a la galeria i mantenint discrepàncies internes amb Unió i els seus suports dins l’elit, significa que aquesta tampoc està unida al voltant d’aquest tema. Els altres dos grans partits sistèmics estan ja a hores d’ara a l’altra banda de la línia vermella. Per tant, què porta a CiU, a alguna part de l’elit catalana, a posicionar-se a favor de la independència? A acceptar un referèndum però, no vinculant?

Doncs que la independència és una oportunitat. Un dels últims capítols d’alguna de les temporades de Joc de Trons té una conversa molt interessant entre dos personatges que pertanyen a una elit, Lord Varys, l'Aranya, i Lord Petyr Baelish, Meñique. Ambdós conversen entre ombres sobre el poder, i el segon li acaba xiuxiuejant al primer, de manera suggerent: “El Caos és una escala”. Quan parlava de la Transició, ja indicava per on anava aquesta entrada del blog més llarga que el Transsiberià. L’elit vol mantenir el seu poder, i amb cada canvi espera tenir un lloc assegurat al nou ordre, per tant si participa al canvi, és amb aquest objectiu. La Transició espanyola fou ordenada, i per tant tota l’elit es posicionà, i sabia què anava a fer, què havia de dir, per tenir el seu lloc assegurat al nou ordre. Canviar-ho tot perquè res canviï. Això està claríssim a nivell local, on l’exemple de Tortosa és diàfan. Els dirigents franquistes de la ciutat són avui dia els dirigents convergents de la ciutat, conservant l’alcaldia després de molts anys, i després de negar-se una i mil vegades a retirar el fastigós monument feixista del mig del riu Ebre, vergonya de tots els lluitadors de la democràcia de la Batalla de l’Ebre. Franquistes que de la nit al dia van esdevenir demòcrates. Doncs la meva opinió radica en què l’elit que es posiciona a favor del canvi és, principalment, perquè sap, intueix, o té la certesa de que a l’altra banda del canvi tindrà el seu lloc assegurat. I, si la majoria no es posicionen, o es refermen en la seva neutralitat, com el comunicat de BASF desmarcant-se de la Declaració de Barcelona, feta per uns quants alemanys unionistes relacionats amb el PP; és perquè no tenen clar quin serà el seu lloc al nou estat, altrament dit, encara no tenen assegurada la mateixa posició de preeminència i poder, no tenen assegurat que puguin seguir controlant l’estat com ho han fet fins ara.

L’elit que va viure la Transició sabia i esperava el canvi i es va posicionar a favor o de manera indiferent a l’arribada de la democràcia. Actualment, només alguns membres de l’elit més visibles s’han posicionat en contra de la independència o, el que els exposa més, pressionant a favor d’una sortida al conflicte a la seva manera: negociant a despatx tancat. CiU per sort veu la trampa d’això, i sap també que amb l’independentisme com a centralitat, qualsevol pas en fals pot significar el suïcidi polític d’Artur Mas – per començar – i un daltabaix electoral significatiu, fet que els privaria de seguir gestionant la crisi i el Procés.

D’això es desprèn el que crec que podria ser el millor argument unionista de tots: La independència d’un nou estat a imatge i semblança dels estats occidentals actuals necessitarà de la col•laboració de l’elit, i per tant de la renúncia a una sèrie de possibles millores en el terreny econòmic i social. És a dir, les elits poden tenir interès a afegir-se al procés quan sàpiguen i vegin quin serà el seu lloc al nou estat, com serà aquest i com ocuparan la seva posició privilegiada, i això, per força, significarà obviar en bona part el poder de decisió que tingui la societat, que en el fons està fent la independència en bona part, per trencar o alterar aquest ordre de coses. Però és que hi ha un element dins de l’independentisme actual que fa tremolar les bases del poder elitista: la democràcia. S’està dient, i jo ho he vist, que no, que el nou estat català el decidiran els ciutadans, i que ara és primordial estar tots junts, fer pinya. El mateix Oriol Junqueras va dir no fa gaire que el futur de Catalunya no el decidirien quatre senyors ben vestits a un despatx, fent referència a les reunions discretes que certs sectors de l’elit espanyola i catalana – tenen un lobby amb un nom que m’encanta, el Lobby Puente Aéreo – feien fa poc a Fonteta, a l’Empordà. Tampoc sabem quantes reunions d'aquestes ja hi han hagut... I també és cert que el sr. Junqueras es referia a la decisió, i no a la construcció del nou estat... Però crec que el que a ningú escapa és que a nivell polític, hi ha molt de rèdit electoral per presentar-se com a protagonista o conductor del procés. A Escòcia l’Scottish National Party ho està organitzant en solitari, i tant és així que ja ha escrit un Llibre Blanc on explica com serà la futura Escòcia independent, sense ni tan sols fer una trista enquesta a la població! Aquest és el gran argument, al meu entendre i per tristesa meva, contrari a les independències, que la població no té assegurada la seva participació preferent en la construcció del nou estat! Si bé és cert que segurament unes quantes coses ja tenen consens – per exemple, la fórmula de República – el cert és que queden molts temes oberts, i els grans debats sobre com hauria de ser el futur estat encara no han començat. Almenys a la realitat. A Internet, la web thecatalanproject.org ja ha començat a engegar l'aportació d'idees per la construcció del futur estat català.

Això és el factor determinant que fa que l’elit encara no s’hagi posicionat clarament, si és que la part unionista no ho ha fet ja. A la Transició segurament es tenia clar com seria l’Espanya democràtica perquè l’estat franquista amb el rei en feia de garant, però a dia d’avui no tenim clar ni tan sols si usarem un sistema parlamentari o presidencialista, quines llengües oficials tindrem, etc. En comptes d’això, se’ns commina a decidir-ho més endavant, i a donar suport a un govern que segueix destruint totes les estructures de l’estat – del benestar – que pot amb l’excusa de la crisi, davant l’embadalida mirada d’ERC. Crec que si hi ha sensacions passatgeres d’estancament del procés és per això, perquè encara no s’ha donat sortida a la creativitat i, el que més em temo, no hi ha cap previsió de posar en marxa un programa de construcció nacional tenint en compte la població, com quan amb l’Estatut es van recollir aportacions populars. S’espera que l’elit, la classe política – altre cop la idea del polític professional – faci el que ha de fer per arribar a la independència, i el paper de la població és simplement de motor. Per altra banda, és obvi que posar-se a debatre i imaginar el futur estat abans ni tan sols d’haver votat un referèndum que pot no ser vinculant, és començar massa aviat la feina. Però bé s'ha de fer, si volem oferir alguna cosa a aquells que no tenen clar si volen un nou estat o no.

En aquest sentit, el retard en l’assentament de les bases del futur estat per quan la independència sigui efectiva ens garanteix que el vertader debat es faci ja en un estat independent, i que per tant la població tingui una mica més de participació a través d’unes eleccions que composin la correlació de forces responsable de construir un nou país. El millor argument unionista és, també, el millor argument independentista (i de fet el que més sortida té) com una arma de doble tall: la independència aportarà millores significatives en tots els àmbits, inclosos l’econòmic i el social, perquè això serà la contrapartida de la participació de l’elit – l’assegurança dins del Sistema de que tot sortirà bé – en el procés independentista. És a dir, el gran pacte amb l’elit catalana que podria bastir-se en un futur, si és que no s’ha bastit ja en les ments de moltíssims independentistes, és respectar la posició de l’elit, renunciar als grans objectius sòcioeconòmics com ara una vertadera transformació social i justícia econòmica, en base a acceptar l’èxit del Procés i unes millores significatives en tots els terrenys però de menor entitat que els desitjats. La raó per la que tot això encara no s’ha manifestat és que encara hi ha la creença – i la societat, espero i desitjo, hauria de pressionar en aquesta direcció de manera pètria, ferma i a ultrança – de que la població participarà decisiva i democràticament en la construcció del nou estat. De fet, la majoria de plataformes independentistes es formen i actuen en base a la gran premissa que les mou, i que és el combustible de tot el moviment independentista, la raó per la qual tothom s’hi està sumant: Anem a construir, lliurement, un nou país, millor i més just, amb un futur prometedor. I aquí podríem afegir: però després d’haver aconseguit la independència. 

L’elit estaria molt més segura de tot si un sol partit fort pogués gestionar el procés tranquil•lament, i de fet en el fons això és el que CiU intentava aconseguir presentant a Mas com a Messies, sabent que potser no podria, el 2012. Si un sol partit o dos ho gestionen de manera forta – i és molt possible que m’equivoqui, ja que la imatge d’unitat en la diversitat del procés és molt important – podrien arribar a acords sobre com bastir el futur estat, podrien, per exemple, publicar un Llibre Blanc com a Escòcia. I el que els impedeix això és la voluntat democràtica del moviment. La població no acceptaria que arribats el moment CiU, ERC o CiU i ERC seguissin en solitari. Necessiten – encara – la legitimitat que atorguen els grans acords. Però cal dir que jo ja recordo haver sentit algun polític de torn comentar que es necessita un govern fort. I en aquesta direcció es pot veure com, dia sí i dia també, les polítiques de govern que comprometen el futur i la millor construcció del nou estat català tenen el suport d’ERC. No m’estranya gens que CiU vagi maldant per incloure’ls al Govern – vente al Lado Oscuro, Oriol... – i que ERC s’ho repensi molt i molt, cosa que considero un bri d’esperança, malgrat que a cada votació polèmica d’ERC al Parlament en la que dóna suport al Govern fent-hi la gara-gara, el bri d’esperança tremoli per la ventada de desconfiança. Aquestes setmanes hem pogut veure com ERC ha evitat al Parlament que el Govern comparegui per la malnutrició infantil, fet que ha fet que els partits d’esquerra de l’oposició forçin una sessió plenària – o similar, no ho recordo bé ara mateix – per tractar íntegrament la crisi i els problemes que genera, mentre que paral•lelament, sí que s’han mogut per demanar que la delegada del Govern, la sra. Llanos de Luna, comparegui al Parlament per explicar perquè dos guàrdies civils anotaven adreces amb estelades als balcons per la plaça del mercat de Sant Celoni. Crec que l’estratègia de l’elit sembla clara: per una banda s’intenta guanyar temps allargant el procés, i per l’altra s’intenta entrar dins d’ERC – convertir el partit en sistèmic – anticipant-se als futurs esdeveniments, en els quals Esquerra – com digué Duran i Lleida – ja ha guanyat la batalla ideològica, i està cridada ser un partit que gestioni el Procés per davant de CiU, i possiblement ésser un dels grans partits de la Catalunya independent. Per tant la meva (des)esperança està en que ERC es mantingui ferma i no esdevingui un partit sistèmic del tot, malgrat tenir molta representació, perquè sinó serà la garant de que el nou país no el farà només la majoria de la població, sinó que les elits podran decidir certs fonaments en benefici dels seus interessos, començant ja des del principi sense la deguda transparència.

Es veu clarament la gran contradicció de l’independentisme actual: la força del moviment radica en la il•lusió del nou país – la campanya d’Òmnium Cultural Un país normal s’hauria de mirar de prop, què és un país normal? – però el punt feble és la possible acceptació tàcita d’uns límits a aquesta llibertat per tal d'assegurar l’èxit de la operació per part d’aquests “poders fàctics”, cosa que per si mateixa invalida que realment la població pugui construir lliurement com vol viure al nou estat. El que em fa pensar, potser cegament, que la independència portarà coses positives sí o sí, és que l’elit necessitarà permetre beneficis mínimament significatius – que no satisfaran tothom, òbviament – per tal de justificar-se i legitimar la independència. En el camp de les llibertats individuals, que són fàcils de satisfer – a l’elit no li importa que et casis com et roti mentre segueixis cobrant una misèria l’any – no hi haurà problema, però és en el camp de la justícia econòmica i social o la transparència on hi hauran uns límits. Si el procés compta amb l’elit a favor, dubto molt que es puguin aconseguir, per exemple, altes cotes de democràcia a les empreses. Que es puguin reconquerir àmplies cotes de garantia de serveis públics. Que es pugui assolir un nou sistema fiscal progressiu que asseguri un estat fort, que miri per tothom. Que es puguin reconquerir drets dels treballadors, ampliar-ne la protecció. Que es pugui trencar el model partitocràtic actual que organitza la vida política i en nega la participació a la major part de la població. Fins i tot, si podrem adequar la franja horària a París i reestructurar els horaris, facilitant la conciliació familiar i social!. És a dir, la independència serà positiva, però ningú sap fins a quin punt. Bé, sí, si l’elit ja s’hi ha posat, o espera posar-s’hi, sí que sap fins on. I seria del tot positiu, des del meu punt de vista, si el moviment demòcrata se sobreposés al poder fàctic, però, ho permetria aquest últim? La última vegada que l’elit catalana va estar en contra de la població va haver-hi un trauma col•lectiu que encara s’arrossega, i a l’actualitat, si l’elit catalana es posés contra la independència en bloc, segurament ja ho hauríem notat. I si representa que ja ho està, ha perdut moltíssim poder.

Però, i l'Assemblea Nacional Catalana, és un punt de trobada de la transparència, un àgora de l'independentisme sense cap tipus de control superior? Planen les ombres del dubte sobre l'Assemblea. En els seus inicis potser sí que cal reconèixer certa frescor i transparència. A l'ANC cal reconèixer-hi que ha sabut aglutinar persones i esforços de tots els colors polítics independentistes, és a dir, és l'expressió viva i real de que els independentistes estan units per un objectiu, i que així actuen. L'ANC és la responsable de grans mobilitzacions massives que han marcat l'agenda política. I a l'ANC hi participa moltíssima gent anònima, de manera voluntària. Ara, com a organització, la ombra del dubte hi plana primer per una estructura molt vertical, i segona per símptomes aguts de control elitista. Aquí em remeto a un altre article de l'Arqueòleg, aquest més antic que el que analitzava l'anterior entrada del blog, on hi recapta certes informacions i analitza una mica l'organigrama piramidal de la organització. Cal recordar que l'Arqueòleg té voluntat de crítica molt forta pel seu anti-nacionalisme, i per tant no tot el que diu amb la seva habitual exageració té perquè ser tant cert com sembla. En primer lloc, resulta que hi ha una forta jerarquització de l'estructura de l'ANC, amb un Secretariat Nacional escollit pels territoris que al seu torn escull la cúpula de govern. És a dir, la base no escull directament els líders. I després s'han detectat nombrosos casos de corrupció i poca transparència – deixant de banda tensions internes – que van des de pressupostos inflats amb diners desapareguts de grans actes, a la presència i influència d'un grup de persones que s'ha afegit fa pocs anys a l'ANC, provinent de la plataforma Sobirania i Justícia, persones que varen ser càrrecs de govern amb Jordi Pujol i que estan liderats per un tal Pere Pugès. Aquest grup va intentar estructurar un Comitè Permanent i ha sigut font de discòrdia amb tot de persones participants a l'Assemblea. Per sort, sembla que la mateixa Assemblea ha tingut aquestes convulsions i això demostra que hi ha una pugna entre transparència i corrupció, és a dir, la organització no és enterament sistèmica com ho seria si per exemple hagués estat creada i directament vinculada a CiU. En aquest sentit, quelcom que l'Arqueòleg critica a l'ANC i que de vegades es pot veure és el massa suport acrític al govern de Mas, que mentre parla d'independència es peta totes les estructures d'estat que pot. I, per la meva part, destacaré, com també fa l'Arqueòleg als comentaris de la seva entrada del seu blog, la poca activitat de l'Assemblea, fora dels mega events i els seus assajos, les paradetes informatives i les estelades d'espelmes; però també les xifres de diners que surten als casos de corrupció de l'ANC, com per exemple que desapareguessin 75.000 € del lloguer del Palau Sant Jordi. No és d'estranyar que molta gent resti a l'ANC la representativitat que s'atorga a si mateixa.

Per una banda, em preocupen les crides a la unitat, ja que darrere de la fantàstica voluntat d’un poble unit i en moviment, hi ha també el rèdit electoral de CiU, #totsambelpresident que diuen les JNC. Perdonin noiets – bé, de noiets res, crec que ronden més aviat la trentena... – que els hi treien les estelades als mítins de Roca i Pujol: el president es defensarà com a institució, però no mereix el menor respecte quan dinamita i desmantella, amb i sense espoli fiscal, l’estat del benestar a Catalunya, fent engreixar trujes de la mida de Boi Ruiz i el sr. Bagó – que tampoc sé quines mides fan – entre d’altres com en Salvador Alemany o l'Isidre Fainé (que de feiner crec que no en té res). És a dir, les crides a aconseguir la independència primer i a construir el nou país després les trobo bé, però em preocupen per la desprotecció de la població envers d’una fracció de l’elit catalana que mentrestant ja ha començat a dissenyar les aportacions de CiU – i d’ERC, potser? – a com haurà de ser el nou estat. I, a més, impedeixen parlar amb propietat sobre com serà el nou estat, fent que els arguments de les bondats del nou estat – així és fàcil criticar la visió idíl•lica de cert independentisme que pot creure que amb la independència tot es convertirà en or com la màgia del final de La Bella i la Bèstia – no puguin tenir suficient força, o es vegin en entredit.

Però, per altra banda, que no hi hagi debat sobre el nou estat pot semblar una bona notícia, ja que ens garanteix que realment aquest es desenvoluparà amb el nou estat assolit. Això voldria dir o bé que es faria a un Parlament Constituent, amb una correlació de forces fruit d’uns comicis, o bé algun tipus de procediment potser més llarg i complex, però més participatiu, que permetés un apoderament major de la població i un sentiment fortíssim de pertinença i de legitimació democràtica del nou estat. Això en el fons seria un element gairebé subversiu contra el control de l’elit, és a dir, la població vol un procediment democràtic i, si realment les bases del nou estat es posen de manera democràtica, col•lectiva i inclusiva, no només tenim un gran argument independentista, sinó que tot el procés haurà valgut la pena i realment la força de la mobilització popular haurà superat a les elits. Una de les coses que desapareixerien segurament seria la poca transparència, i s'acabaria el model de partits del vídeo del principi.

A tall de conclusió, cal reafirmar-nos en la convicció democràtica del moviment independentista català, car és la seva garantia d’èxit social. Només aquesta certesa és la que pot garantir força social i és la que mou la societat cap a aquest objectiu. Si es persevera, podrem tenir la convicció de que realment la independència valdrà tota la pena, ja que tindrem ocasió de pronunciar-nos lliurement, de construir realment el nou país de manera justa i democràtica. En canvi, si acceptem algun tipus de pacte no escrit amb certes elits, si ens deixem enganyar amb el futur argument de que a l’exterior – l’elit internacional – no se’ns reconeixerà com a estat si no adoptem una sèrie de mesures econòmiques i socials de tipus neolliberal – des d’alguns serveis privatitzats al manteniment de les retallades ja fetes, un sistema fiscal que segueixi sense ser progressiu, una nul•la intervenció de l’estat en economia que garanteixi uns mínims, etc. – la independència perdrà força social, s’instal•larà la desil•lusió, i tornarà la desafecció política, així com la mateixa pobresa i precarietat a tots els nivells que actualment. Precisament l’escenari que va bé a l’elit. Només de la força de la gent depèn que el nou estat no sigui una còpia, lleugerament millor, de l’estat espanyol.

Em pregunto a quin escenari arribaríem per aquesta via. Per començar, caldria que un partit no sistèmic, o no tant sistèmic com CiU, fos el cap més visible. És a dir, només un partit de matriu esquerrana podrà fer front amb millors armes ideològiques les voluntats de l’elit, i cap a aquesta direcció apunten les enquestes. CiU es veu molt erosionada pel govern, i va perdent la centralitat política en no percebre’s com del tot autèntica la voluntat independentista, sobretot la dels seus dirigents. D’ERC ja n’he parlat. La CUP pot tenir un creixement desconegut. ICV-EUiA tindrà també un paper protagonista, i com a partit demòcrata acceptarà la independència en cas de ser la opció guanyadora del referèndum i no deixaria en cap moment de participar en la construcció del nou estat, d’aprofitar la oportunitat que la Història i la població s’ha donat a si mateixa. De fet, la història recent ens explica que en els grans moments de construcció, el poble català ha apostat per l’esquerra. Un canvi electoral així – i sense cap daltabaix nou a la vista, això seria el 2016 – acceleraria el procés, obligaria a posicionar les elits, i aquí està el mal que podrien fer. Com s’hauria de construir un nou estat amb les elits en contra? Crec que mai s’arribaria a aquest extrem. Ja he recordat què va passar la última vegada que les vam tenir en contra. Però sí crec que es podria arribar un punt mig, algun tipus de pacte que fes valdre el pes de la societat mobilitzada. És del tot obvi que l’elit no es deixarà desplaçar, i per altra banda no m’imagino un procés nacionalitzant per la via ràpida els mitjans de producció. A la Guerra Civil l’elit tingué l’excusa de la violència revolucionària, però aquesta vegada és la llibertat, la justícia, la democràcia i la no-violència les que caminen amb el procés. Cal mantenir-se ferms, perquè només així s’aconseguirà arribar on es vol, però cal tenir clar en tot moment què es vol, i crec que no m’equivoco si dic que l’últim que espera la majoria de l’independentisme és un simple canvi de banderes i passaports.

No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Vicent Andrés Estellés.

Els problemes de Súmate

Fa unes setmanes – l’articlet és del 8 de gener – vaig trobar a un blog que llegeixo – i en llegeixo pocs –, anomenat Reflexions d’un arqueòleg glamurós, un text que qüestionava Súmate, l’entitat independentista orientada a la mobilització de la població catalana castellanoparlant. L’autor del blog és algú que no conec, controvertit, militant d’ICV-EUiA i específicament contrari al nacionalisme. Això fa que sigui especialment dur quan l’independentisme projecta una determinada visió de la independència, massa orientada en termes culturalistes o tronats; des de la ingenuïtat de la independència fàcil i daurada fins a l'ús de determinades expressions culturals massa folklòriques. En aquest sentit, de vegades practica cert revisionisme històric, i de vegades hi coincideixo en altres coses. Per exemple, participa activament amb Unitat Contra el Feixisme i el Racisme cosa que, malgrat que jo no hi participi gaire, i no és que no vulgui, trobo perfecte.

La gràcia està en què essent com és l’autor, té l’habilitat de fer pensar – també d’exagerar i arrencar algun somriure o ganyota de desaprovació ;) –, quelcom que no sempre es pot trobar fàcilment. A parer meu, Súmate és esplèndida. Una entitat pensada i dirigida per i per als castellanoparlants, principalment la població que arribà a Catalunya buscant una vida millor sobretot durant el franquisme. Població en general ben integrada, però segurament amb uns hàbits una mica allunyats dels habituals en la difusió independentista, i localitzada sobretot a Barcelona i cinturó urbà. Població que és agent protagonista del procés.

El cas és que l’article en concret destaca alguns problemes. En primer lloc, el seu Manifiesto no té cap al·lusió a l’elit social i econòmica catalana, malgrat que en la seva activitat habitual Súmate sí que dispara dards en aquesta direcció. Aquí cal donar-li tota la raó a l’Arqueòleg, ja que la situació difícil de la població catalana i l’independentisme pujant no es deuen només a les necessitats de l’estat espanyol i l’espoli fiscal del 8% del PIB. Només amb el tema dels peatges – on bona part de l’oligarquia catalana en treu un bon profit – n’hi hauria prou per fer-ho notar. De fet, l'Arqueòleg va obtenir fama gràcies a un gran article en què disparà amb artilleria de gran calibre contra la dreta catalana, propietària i explotadora a través de La Caixa, Abertis i CiU de gairebé tots els peatges de Catalunya. On crec que l’Arqueòleg peca amb el seu punt de vista anti-nacionalista, és quan assenyala a Súmate com a contrapès al nacionalisme i independentisme català més etnocèntric i excloent – que existeix –, fet que d’alguna manera té un doble objectiu: evita per una banda donar una imatge massa tronada de l’independentisme i per l’altra banda dóna espais concrets a aquest sector de la població clau en el procés. Resumint, l’Arqueòleg veu Súmate més com una missió evangelitzadora que no pas com un espai independentista més. Aquí crec que cal dir que només pel fet que a totes les presentacions hi parla Eduardo Reyes i similars, o que tots els integrants vénen d'aquest sector social, n'hi ha prou per treure de la taula l'argument evangelitzador. No parlem de catalanoparlants fent el missioner, ni de castellanoparlants a sou. També destacaria, perquè hi estic d’acord, que l’entitat té una estructura bastant vertical – a imatge i semblança dels partits –, cosa que contrastaria amb altres entitats, com per exemple les dels immigrants, que tenen també altres objectius específics. A Súmate, fora de la feina de donar veu als castellanoparlants independentistes, no hi ha fins a dia d’avui reivindicacions que marquin perfil propi dins l’independentisme, més enllà de la defensa de l’estat propi com una oportunitat de futur i de regeneració democràtica, fet pel qual s'enquadraria més cap a l'esquerra que cap a la dreta. Cosa que tampoc hauria d'estranyar atès l'origen humil de molta de la població castellanoparlant d'origen espanyol a Catalunya.

L’article aporta una informació, interessant, que és que Súmate està vinculada a ERC. A ningú escapa, donada la cobertura mediàtica – que jo diria que no és excessiva – de l’entitat, i els participants a les diferents presentacions; que aquesta entitat està ben relacionada amb els partits i entitats que formen el braç més organitzat de l’independentisme. L’Arqueòleg ens aporta una notícia del diari digital Crónica Global – que apart de tenir un nom de diari decimonònic és bastant antinacionalista en la òrbita i versió ciudadana – en la qual es repassen els contactes entre ERC i Súmate, titulada Súmate... a ERC. Per a què us en feu una idea, aquest diari considera connexions coses com ara que el president de Súmate tingui una opinió positiva d’Oriol Junqueras, o que el logo de Súmate s’assembli al logo de la ONG Acció Solidària-IGMAN, un membre de la qual és Jordi Feixas, propietari del domini sumate.cat i dirigent d’Òmnium Cultural a Sants-Montjuïc. Les connexions més directes, apart de la de Jordi Feixas, són unes altres. El vicepresident de l’entitat, Manuel Ortega, és assessor de Junqueras a Sant Vicenç dels Horts. Aquesta població crec que és un lloc que explicaria bastant bé el perquè de la relació entre ERC i Súmate, ja que s’hi ha aconseguit una gran integració de la població castellanoparlant gràcies a ERC de Sant Vicenç dels Horts. Almenys, és el que es percep des de fora. Curiosament, el diari obvia que Ortega fou militant d’UPyD durant els inicis de la formació, dirigida per la nacionalista espanyola Rosa Díez. L’encarregat de les xarxes socials – desconec si és específicament un community manager o no – és en Jorge García, àlies Coque, que també és secretari d’Imatge i Comunicació d’ERC-L’Hospitalet del Llobregat. I qui s’encarrega de la estratègia i comunicació de l’entitat és Núria Clotet, secretària de Moviments Socials d’ERC.

Tenim un total de quatre connexions fortes, i cal tenir en compte que, si un diari erròniament considerat antinacionalista com aquest no n’ha trobat més, i deu haver buscat bé esperant trobar-hi qui sap què, pot molt bé voler dir que, en realitat, no hi han més connexions directes. També caldria posar en qüestió si això són connexions directes. D'aquestes, almenys dues, responen a persones del perfil de l’entitat, encara que sigui pels cognoms, i tots sabem que podria no ser així. A mi em dóna la sensació de que el partit ha donat eines i possibilitat l’espai, i després han sigut els 300 associats i diria que 2.000 adherits – y subiendo –, els que han donat vida i omplert aquest espai. És a dir, ERC ha engegat l’entitat, amb persones com per exemple en Feixas – que no està vinculat específicament a ERC – que adquireix el domini, en Coque que organitza el tema de les xarxes socials, i en Manuel Ortega – que per assessor podríem entendre que és qui posa en contacte sectors socials castellanoparlants de Sant Vicenç dels Horts amb en Junqueras – que es col·loca de vicepresident. Només en el cas de la Núria Clotet podríem parlar de connexió més forta i compromesa, i és el punt que més em grinyola, car és una falta clara d’independència de Súmate respecte d’ERC. Cosa òbvia, si per altra banda tenim en compte que l'entitat no té gaire història i va ésser engegada per ERC. Desconec si la sra. Clotet resulta que també és castellanoparlant o amb família de l’onada migratòria dels 50-70’s, però estaria bé que els coneixements sobre el tema i el càrrec que ocupa fossin tard o d’hora d’algú de la pròpia entitat, si és que la Núria no ho és ja. El que vinc a dir és que Súmate no té perquè ser cap espantall ni organització d’enquadrament, cap farsa ni lloc on posar els castellanoparlants per a què no es barregin amb els independentistes nacionalistes, com diu l’Arqueòleg al seu blog. Simplement és una entitat que ha donat veu a un col·lectiu concret, que ja s’havia començat a organitzar tímidament abans, i és ERC qui ho ha possibilitat. El que esperaria, i potser no hi hauria de tenir tanta fe, vista l’animadversió dels partits sistèmics com ERC a desprendre’s d’influències i càrrecs, és que, amb el temps, Súmate es desprengués de tot vincle i funcionés com una entitat independentista més, sense connexions tant fortes dins l’estructura.

Per altra banda, dins de l’article de l’Arqueòleg hi ha quelcom que també em sembla interessant: Si els castellanoparlants formen part del procés – i per mi això és així –, on tenen la seva sectorial de l’ANC? No s’han enquadrat a les respectives sucursals de l’ANC al territori? Desconec si a nivell local algunes agrupacions de l’Assemblea tenen més o menys castellanoparlants entre els seus membres, ni si ja existeix una sectorial castellanoparlant. No m’estranyaria gens que fos així en els dos casos. Crec que la raó d’aquesta virtual separació entre bona part del sector social castellanoparlant i l’independentisme, es deu a que existeixen certes diferències en els hàbits comunicatius i maneres de pensar, que fan que hi hagi certa distància. Només cal recordar que el sector social que representa Súmate generalment no sol consumir ni informar-se a mitjans de comunicació en català, sigui per costum o comoditat. Crec que és molt probable que els castellanoparlants que participen a Súmate ja s’hi sentin còmodes així, en comptes de participar anònimament a l’ANC, on potser no s’hi sentirien tant bé – fet que per altra banda és lamentable, en cas de que sigui així. També cal destacar que amb organització pròpia, aquest sector – que imagino que el 90% de l’independentisme considera clau en el procés – esdevé més protagonista que no amb filial de l’ANC, cosa que en ressalta la importància i aborda el tema de millor manera, en comptes d'ésser un apèndix. Possiblement, si fos realment així, la crítica generalitzada, incloent-hi l'Arqueòleg, maldaria per dir que els castellanoparlants tenen poca presència al procés, i que tenen un petit espai, un apèndix, perquè no molestin. No tindrien la visibilitat que tenen amb Súmate, i ja hem dit que són protagonistes.

En aquest sentit, al meu parer Súmate té un altre problema, potser tant o més important que la relació amb partits o entitats. El nombre. Sense que disposi ara mateix de gaires dades, Súmate té a dia d’avui al voltant de 13.000 seguidors i amics tant a Twitter com a Facebook, uns 300 associats – segons L’Actual.cat el passat 2 de febrer – i no recordo perquè, però crec que al voltant d’uns 2.000 adherits, segurament al Manifest. 2.300 castellanoparlants independentistes, i 13.000 persones que en segueixen atentament l'activitat no són res comparat amb el nombre de població amb inquietuds i característiques similars que hi ha a Catalunya. De la mateixa manera que les presentacions solen fer-se a sindicats, seus socials o ateneus, caldria que l’entitat anés a buscar també el gruix d’aquesta població als llocs que més coneix. És bona senyal que les presentacions tinguin èxit de públic, que la comunicació sigui creixent – cosa que imagino que anirà fent créixer els adherits i associats – i que per tant la població rebi el missatge. Però em pregunto per exemple quina és la opinió dels integrants de la Confraria 15+1, per posar un exemple d’organització genuïnament castellanoparlant a Catalunya, fruit de la immigració d’època franquista. No se m’ocorren més entitats similars – les cases provincials, potser? – però el nombre dels integrants de Súmate és al meu parer encara exigu, i queda molt camp per córrer, camp que es podria veure llastrat en cas de que la imatge que se’n dongui no sigui de total independència respecte altres organitzacions independentistes. Que marquin perfil propi més enllà de l’independentisme bàsic d’arrel espanyola. Que siguin de veritat una entitat independentista igual que la resta. Que siguin veritablement genuïns, és el més important.

Sobre les noves balances fiscals del PP.

Abans de començar vull deixar clar que aquest debat se surt d’un altre més important, que és el model global d’organització econòmica capitalista. De tot això potser no en caldria parlar si aquesta organització econòmica fos més justa a tots els nivells. Territorialitzar l'economia és en certa manera absurd quan els peixos grossos, les grans fortunes i grans empreses que mouen els milions davant dels nassos d'Hisenda sense que els engaltin, no estan pas territorialitzats.

Dins de la possible planificació política del PP per fer front al que ells anomenen el desafío i que aquí anomenem procés, hi ha el tema de les balances fiscals. Hom es tranquil·litzà fa poc quan li va arribar la informació de que a Europa les balances fiscals dels estats es calculen com s’han vingut calculant fins ara. Neutralitzades (això és, comptant-hi les despeses de l’administració per la via del deute públic) i amb resultats plausibles, que confirmen la tesi durant molts anys acceptada de la solidaritat interterritorial. Aquestes balances fiscals són les que per exemple donaven un dèficit del 4% del PIB a Baviera, i aproximadament del 8% a Catalunya. El fet de que es publiquessin durant les legislatures de Zapatero va fer que alguns estudis xifressin els diners que marxaven de Catalunya cap a Madrid com a impostos, talment com la resta de Comunitats Autònomes, i els diners que tornaven, en forma d’inversions, despeses i transferències a la Generalitat. El cas és que la xifra resultant era bastant sucosa (al voltant de 16.000 milions d’€ l’any), i durant anys ha estat un poderós argument independentista, amb astracanades com ara que en ser independents tothom podria tenir accés a mil o dos mil € by the face. Com si un estat sortís gratis i l’elit econòmica i social catalana que ho ha permès durant decennis no hi tingués res a veure.

La notícia aquests dies és que el PP ha decidit canviar-ho ara per un nou sistema que ha encarregat a tècnics fiscals del seu entorn i confiança. Han ideat una nova manera de calcular les balances fiscals – comptes públics territorialitzats, en diuen – per poder invertir la situació i negar el dèficit fiscal català. Aquí és on entra la meva tranquil·litat del principi: a Europa se segueix calculant com fins fa poc, de manera que és la manera a priori correcta i més acceptada, quedant-se el govern del PP sol en la seva defensa. Jo no sóc economista, però un camp d’estudi que admet coses com ara l’enginyeria fiscal, que s’usa en les altes esferes de les finances i els negocis per tal d’intentar esborrar el rastre de les transaccions, i evitar pagar impostos per exemple, no genera gaire confiança entre els no iniciats. Malgrat això, interpreto que si a Europa la majoria de països amb bona premsa ho calculen així, serà per alguna cosa. De fet, bé que a can Gènova ningú s’havia preocupat gaire de les balances fins ara. El problema que veig, és que la primera reacció unionista amb el procés ja iniciat era titllar les actuals balances fiscals del 8% de dèficit com un constructe economicista, un retorçament tergiversat d’una realitat alterada, per cuinar unes xifres que graciosament donaven la raó als independentistes. Un argument en la via conspiranoica de Catalunyatrix. Espanya ens roba.

Aquest argument s’ha autoconfirmat. Amb un altre constructe economicista de nom diferent, i amb una explicació feixuga que en Sala i Martín i companyia hauran d’explicar i resumir al Divendres de TV3 d’aquí a unes quantes setmanes, el PP ha aconseguit per una banda afirmar el que volia (encara que sigui amb poca o nul·la credibilitat) i per l’altra que ara sigui l’independentisme el qui acusi l’unionisme amb el mateix argument enverinadament invertit: les noves balances fiscals són un constructe economicista i tergiversador, una cuina de xifres on qui mana és l’economista, i no la realitat de les matemàtiques. Això permet de sembrar el dubte sobre les balances fiscals anteriors, encara que estiguessin ben calculades i reflectissin fidelment la realitat: la majoria som uns ignorants sobre això, i l’unionisme ha aconseguit en petita mesura anul·lar l’argument del diner fàcil, ja que ha aconseguit equiparar les antigues balances fiscals a quelcom semblant al que el mateix unionisme titllava de fals.

Personalment, en el fons opino que l’argument poderós del tema de les balances fiscals no és tant la xifra, sinó el raonament que hi ha al darrere. En primer lloc, la solidaritat interterritorial existeix, és una constant. Es xifri en un milió amunt, o un milió avall, si uns territoris generen més impostos que uns altres és obvi que el reequilibri final surt en perjudici del que més genera. Això en el fons no és un argument en si, és el que s’espera de qualsevol persona si es viu en comunitat; el problema és que no es permeti a cada part decidir què vol fer. En segon lloc, tots els impostos que genera un territori repercutiran millor al territori que els genera si aquest se’ls autogestiona. La confirmació fefaent d’això últim són els furs bascos i navarresos. En tercer lloc, el que ens permet assegurar que a Espanya Catalunya hi perd diners és la mera condició de ser part d’un altre tot més gran que nosaltres, i amb més necessitats, de manera que els territoris amb més teixit econòmic contribueixen a un bé comú més o menys desinteressadament. D’aquí en penja un altre argument veritablement poderós: la mala gestió durant trenta anys de suposada democràcia solidària interterritorialment fan que Catalunya vegi la seva aportació malgastada, i per tant inútil. Amb la xifra total de les últimes dècades s’hauria pogut reactivar el teixit industrial de Lapònia, almenys. I el que permet assegurar que és millor autogestionar-se és que la mida dels estats – el seu preu – no és allò important, sinó la vitalitat de la seva economia. En el fons, l’autogestió significa que qui la fa ja sap què li convé, i què no. En aquest sentit, els excessos en infraestructures de la època de la bombolla immobiliària – també presents a Catalunya, cosa que evidencia el que deia de que això se surt del debat més gros – aguditzen aquesta sensació negativa de malgastament dels diners de les comunitats més contribuents a la despesa pública; sobretot quan el model és el radial i elitista, que obeeix a interessos polítics i no a necessitats reals.

L'alta velocitat ferroviària no és una
infraestructura que la població
necessiti (és cara i ho necessiten
només algunes poques persones amb
maletíns negres i alguns turistes)
i a més està feta i dissenyada
seguint el model radial i centralista, 
mentre els ferrocarrils convencionals
de més ús romanen sense inversió.

En el fons, xifrar el dèficit fiscal és important. Per mi ho és potser tant o una mica més que el raonament ja exposat. Però obtenir la xifra és llavors una arma de doble tall. Hauria calgut algun organisme completament independent dels interessos unionistes i independentistes que ens digués quina és la xifra exacta cada any, però això no és possible. Probablement les antigues balances fiscals estiguessin ben comptades, però jo això no ho sé. El que sí sé, per exemple, és que hi ha coses que potser són difícils de comptar en una balança així. Es pot xifrar la funció que fan les forces d’ordre estatal a Catalunya? N’hi ha prou amb comptar salaris i equipament per cobrir-ho, quan potser hi hauríem de comptar vides salvades pel mig? Algú amb dos dits de front creu que és lícit incloure aportacions com ara la monarquia a unes balances fiscals estranyament cuinades? Ho hauria pogut interpretar d’alguna manera similar a les estadístiques: allò important és la tendència, no la xifra. Però la obtenció de la xifra ens demostra que hi ha hagut un procediment al darrere, un càlcul. Una investigació a priori objectiva, que ens hauria de permetre debatre amb propietat. De la mateixa manera que no es pot generalitzar sobre un grup humà sense tenir dades estadístiques sobre la taula, no es pot debatre amb propietat de si Catalunya perd diners o no sense les xifres de les balances fiscals sobre la taula. En conclusió, és important esclarir els dubtes sobre com s’han fet les noves balances fiscals, analitzar-les, poder treure’n l’entrellat. Senyors Sala i Martín, Paluzie, Bel, i d’altres, se’ls ha girat feina. I si alguns economistes estrangers – quan més desconeguts millor – volen donar-hi una ullada, benvinguts siguin.