Sobre les noves balances fiscals del PP.

Abans de començar vull deixar clar que aquest debat se surt d’un altre més important, que és el model global d’organització econòmica capitalista. De tot això potser no en caldria parlar si aquesta organització econòmica fos més justa a tots els nivells. Territorialitzar l'economia és en certa manera absurd quan els peixos grossos, les grans fortunes i grans empreses que mouen els milions davant dels nassos d'Hisenda sense que els engaltin, no estan pas territorialitzats.

Dins de la possible planificació política del PP per fer front al que ells anomenen el desafío i que aquí anomenem procés, hi ha el tema de les balances fiscals. Hom es tranquil·litzà fa poc quan li va arribar la informació de que a Europa les balances fiscals dels estats es calculen com s’han vingut calculant fins ara. Neutralitzades (això és, comptant-hi les despeses de l’administració per la via del deute públic) i amb resultats plausibles, que confirmen la tesi durant molts anys acceptada de la solidaritat interterritorial. Aquestes balances fiscals són les que per exemple donaven un dèficit del 4% del PIB a Baviera, i aproximadament del 8% a Catalunya. El fet de que es publiquessin durant les legislatures de Zapatero va fer que alguns estudis xifressin els diners que marxaven de Catalunya cap a Madrid com a impostos, talment com la resta de Comunitats Autònomes, i els diners que tornaven, en forma d’inversions, despeses i transferències a la Generalitat. El cas és que la xifra resultant era bastant sucosa (al voltant de 16.000 milions d’€ l’any), i durant anys ha estat un poderós argument independentista, amb astracanades com ara que en ser independents tothom podria tenir accés a mil o dos mil € by the face. Com si un estat sortís gratis i l’elit econòmica i social catalana que ho ha permès durant decennis no hi tingués res a veure.

La notícia aquests dies és que el PP ha decidit canviar-ho ara per un nou sistema que ha encarregat a tècnics fiscals del seu entorn i confiança. Han ideat una nova manera de calcular les balances fiscals – comptes públics territorialitzats, en diuen – per poder invertir la situació i negar el dèficit fiscal català. Aquí és on entra la meva tranquil·litat del principi: a Europa se segueix calculant com fins fa poc, de manera que és la manera a priori correcta i més acceptada, quedant-se el govern del PP sol en la seva defensa. Jo no sóc economista, però un camp d’estudi que admet coses com ara l’enginyeria fiscal, que s’usa en les altes esferes de les finances i els negocis per tal d’intentar esborrar el rastre de les transaccions, i evitar pagar impostos per exemple, no genera gaire confiança entre els no iniciats. Malgrat això, interpreto que si a Europa la majoria de països amb bona premsa ho calculen així, serà per alguna cosa. De fet, bé que a can Gènova ningú s’havia preocupat gaire de les balances fins ara. El problema que veig, és que la primera reacció unionista amb el procés ja iniciat era titllar les actuals balances fiscals del 8% de dèficit com un constructe economicista, un retorçament tergiversat d’una realitat alterada, per cuinar unes xifres que graciosament donaven la raó als independentistes. Un argument en la via conspiranoica de Catalunyatrix. Espanya ens roba.

Aquest argument s’ha autoconfirmat. Amb un altre constructe economicista de nom diferent, i amb una explicació feixuga que en Sala i Martín i companyia hauran d’explicar i resumir al Divendres de TV3 d’aquí a unes quantes setmanes, el PP ha aconseguit per una banda afirmar el que volia (encara que sigui amb poca o nul·la credibilitat) i per l’altra que ara sigui l’independentisme el qui acusi l’unionisme amb el mateix argument enverinadament invertit: les noves balances fiscals són un constructe economicista i tergiversador, una cuina de xifres on qui mana és l’economista, i no la realitat de les matemàtiques. Això permet de sembrar el dubte sobre les balances fiscals anteriors, encara que estiguessin ben calculades i reflectissin fidelment la realitat: la majoria som uns ignorants sobre això, i l’unionisme ha aconseguit en petita mesura anul·lar l’argument del diner fàcil, ja que ha aconseguit equiparar les antigues balances fiscals a quelcom semblant al que el mateix unionisme titllava de fals.

Personalment, en el fons opino que l’argument poderós del tema de les balances fiscals no és tant la xifra, sinó el raonament que hi ha al darrere. En primer lloc, la solidaritat interterritorial existeix, és una constant. Es xifri en un milió amunt, o un milió avall, si uns territoris generen més impostos que uns altres és obvi que el reequilibri final surt en perjudici del que més genera. Això en el fons no és un argument en si, és el que s’espera de qualsevol persona si es viu en comunitat; el problema és que no es permeti a cada part decidir què vol fer. En segon lloc, tots els impostos que genera un territori repercutiran millor al territori que els genera si aquest se’ls autogestiona. La confirmació fefaent d’això últim són els furs bascos i navarresos. En tercer lloc, el que ens permet assegurar que a Espanya Catalunya hi perd diners és la mera condició de ser part d’un altre tot més gran que nosaltres, i amb més necessitats, de manera que els territoris amb més teixit econòmic contribueixen a un bé comú més o menys desinteressadament. D’aquí en penja un altre argument veritablement poderós: la mala gestió durant trenta anys de suposada democràcia solidària interterritorialment fan que Catalunya vegi la seva aportació malgastada, i per tant inútil. Amb la xifra total de les últimes dècades s’hauria pogut reactivar el teixit industrial de Lapònia, almenys. I el que permet assegurar que és millor autogestionar-se és que la mida dels estats – el seu preu – no és allò important, sinó la vitalitat de la seva economia. En el fons, l’autogestió significa que qui la fa ja sap què li convé, i què no. En aquest sentit, els excessos en infraestructures de la època de la bombolla immobiliària – també presents a Catalunya, cosa que evidencia el que deia de que això se surt del debat més gros – aguditzen aquesta sensació negativa de malgastament dels diners de les comunitats més contribuents a la despesa pública; sobretot quan el model és el radial i elitista, que obeeix a interessos polítics i no a necessitats reals.

L'alta velocitat ferroviària no és una
infraestructura que la població
necessiti (és cara i ho necessiten
només algunes poques persones amb
maletíns negres i alguns turistes)
i a més està feta i dissenyada
seguint el model radial i centralista, 
mentre els ferrocarrils convencionals
de més ús romanen sense inversió.

En el fons, xifrar el dèficit fiscal és important. Per mi ho és potser tant o una mica més que el raonament ja exposat. Però obtenir la xifra és llavors una arma de doble tall. Hauria calgut algun organisme completament independent dels interessos unionistes i independentistes que ens digués quina és la xifra exacta cada any, però això no és possible. Probablement les antigues balances fiscals estiguessin ben comptades, però jo això no ho sé. El que sí sé, per exemple, és que hi ha coses que potser són difícils de comptar en una balança així. Es pot xifrar la funció que fan les forces d’ordre estatal a Catalunya? N’hi ha prou amb comptar salaris i equipament per cobrir-ho, quan potser hi hauríem de comptar vides salvades pel mig? Algú amb dos dits de front creu que és lícit incloure aportacions com ara la monarquia a unes balances fiscals estranyament cuinades? Ho hauria pogut interpretar d’alguna manera similar a les estadístiques: allò important és la tendència, no la xifra. Però la obtenció de la xifra ens demostra que hi ha hagut un procediment al darrere, un càlcul. Una investigació a priori objectiva, que ens hauria de permetre debatre amb propietat. De la mateixa manera que no es pot generalitzar sobre un grup humà sense tenir dades estadístiques sobre la taula, no es pot debatre amb propietat de si Catalunya perd diners o no sense les xifres de les balances fiscals sobre la taula. En conclusió, és important esclarir els dubtes sobre com s’han fet les noves balances fiscals, analitzar-les, poder treure’n l’entrellat. Senyors Sala i Martín, Paluzie, Bel, i d’altres, se’ls ha girat feina. I si alguns economistes estrangers – quan més desconeguts millor – volen donar-hi una ullada, benvinguts siguin.