EL MERCAT DE L’ABACERIA CENTRAL DE GRÀCIA I L’ENIGMA DEL SEU SUBSÒL

Podrien aparèixer restes arqueològiques a les obres del mercat? 

Què passaria?

Què hauria d’aparèixer per a què el projecte es veiés afectat?

Es podria actuar de manera preventiva o amb antelació?

Actualment, el #Mercat de l’#AbaceriaCentral de #Gràcia està en procés de remodelació. El mercat provisional està al Pg. de Sant Joan, i de l’antic edifici només n’ha quedat l’esquelet de ferro, deixant a la vista per primera vegada l’espai buit que ocupava el mercat.El projecte de remodelació inclou fins a tres pisos de subsòl, cosa que implica excavar i rebaixar el terreny dels aproximadament 3500 m² de superfície que té el mercat en total, fins a una profunditat considerable. 

https://beteve.cat/politica/nou-projecte-mercat-abaceria-placa-oberta-espai-entitats/ 

Per tant, si hi haguessin restes arqueològiques a sota del solar del mercat, aquestes apareixerien quan la maquinària comencés a remoure terra, al principi de començar les obres, cosa que s’espera per als pròxims mesos. 

https://www.barcelona.cat/infobarcelona/ca/tema/comerc-i-mercats/el-nou-projecte-del-mercat-de-labaceria-veu-la-llum_1040835.html 

Ara bé, què passaria si apareguessin restes arqueològiques al solar del Mercat de l’Abaceria Central de Gràcia? Doncs que el Servei d'Arqueologia de Barcelona actuaria com fa sempre, amb els seus criteris habituals. 

https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/el-servei/area-dintervencions/ 

Una de les coses que fa el Servei d'Arqueologia de Barcelona és investigar el passat del Pla de Barcelona per a preveure l'aparició de restes arqueològiques allà on s’ha de construir. Per tant, si tenen indicis informen amb antelació, no només es dediquen a supervisar excavacions. Això és un gran avantatge, ja que si es projecta una construcció i el Servei d'Arqueologia de Barcelona té indicis de que hi poden aparèixer restes, no caldrà aturar les obres: ja se sap que caldrà excavar, la intervenció no afectarà la construcció i aquesta no afectarà les restes. Per tant, tant si el Servei d'Arqueologia de Barcelona ja ho ha pogut preveure com si no, hauríem d’estar tranquils pel que fa a la salvaguarda del valor científic del que pugui aparèixer. Ells saben què cal fer. 

El jaciment de la Vil·la Romana del
Pont del Treball el 2011 (en premsa).

Ara bé, tot dependrà del què aparegui, si apareix. Si apareix alguna cosa, cal tenir en compte que s’excavarà arqueològicament, però segurament les restes del jaciment desapareixeran per a què es pugui fer el mercat, tal com va passar amb la Vil·la Romana del Pont del Treball. 

En canvi, en el cas extraordinari que apareguessin restes arqueològiques d’unes dimensions, importància i estat de conservació excepcionals, sí que caldria entrar a debatre com es modifica el projecte, o quina alternativa es pot trobar, cosa difícil a Gràcia. 

El que sí succeeix de tant en tant és que les restes patrimonials s’integren al projecte constructiu, sobretot quan es busca un valor afegit o no afecten al projecte previst. Per exemple, un tros del Baluard de la Reina al CEM Ciutadella, o la muralla romana a l’Hotel Mercer. 

Per tant, en cas de no preveure troballes, què es pot fer per a evitar començar les obres del mercat i descobrir que a Gràcia hi havia la vil·la de Luci Minici Natal, conservada amb murs de 2 m d’alçada, pintures i diversos mosaics?

A Calella ha passat quelcom similar, tot i que ja hi havien indicis previs de la presència de la vil·la. El tema és si la societat percep les restes arqueològiques com una oportunitat de generar riquesa o com una molèstia. Ja quan al 2011 es va descobrir la Vil·la Romana del Pont del Treball, la dra. Isabel Rodà va apuntar a un problema de la legislació autonòmica, la qual obliga a excavar, però no obliga a què l’excavació es faci abans de començar a executar les obres o tancar el projecte.

https://www.elperiodico.cat/ca/barcelona/20110927/una-nova-normativa-i-planimetria-arqueologica-1162473 

Actualment, gràcies a les investigacions del Servei d'Arqueologia de Barcelonas sovint es pot preveure la aparició de restes i per tant hi ha marge de maniobra, però no sempre és així. Per tant, és important mirar d’esbrinar les probabilitats de que al Mercat de l’Abaceria Central hi apareguin restes arqueològiques. En aquest sentit, partim d’una incertesa absoluta: A la Carta Arqueològica, no hi surten resultats d'època Antiga a la Vil·la de Gràcia.

 Les intervencions que apareixen tenen a veure amb el patrimoni pre-urbà de Gràcia, com ara les masies o el Palau de la Virreina. No hi consten intervencions on apareguessin restes antigues, i de medievals hi ha una mina d’aigua al nou hotel de Núñez y Navarro al c/Còrsega. Ara bé, hi ha un element important que crec que podria augmentar lleugerament la minsa probabilitat de que apareguessin restes: la Travessera de Gràcia. Gràcies als estudis de Josep Maria Palet, J. Ignacio Fiz Fernández i Héctor Orengo, es coneix la trama de camins d’origen romà. Es tracta dels estudis sobre la centuriació de Barcino, és a dir, la organització del paisatge rural del Pla de Barcelona:

https://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/231711/icac_art_23.pdf?sequence=1 

Això s'ha pogut investigar gràcies a la informació processada de diferents mapes del Pla de Barcelona al llarg del temps i a la pervivència d’aquests camins. En aquesta trama, es veu com la línia de la Travessera de Gràcia i la de Les Corts és la fossilització a la ciutat d’un dels principals camins de l’ager de Barcino, que travessava la plana en sentit horitzontal. De la mateixa manera, el Torrent de l'Olla és una altra fossilització d’un d’aquests camins d’origen romà, en sentit vertical.

Plànol dels camins al Pla de Barcelona en època romana (Palet, Fiz i Orengo).
La traça número 2 correspon a la línia de les travesseres de Gràcia i Les Corts.

.En aquest sentit, davant del mercat hi ha un edifici de Núñez y Navarro construït fa més de vint anys, amb aparcament subterrani, no va aparèixer res antic, però sí tinc entès que va aparèixer part d'un dels refugis antiaeris de la Guerra Civil Espanyola vinculats a l'antiga fàbrica Puigmartí. Un altre de més recent és el que hi ha a Travessera de Gràcia cantonada amb el c/Quevedo. I tampoc tinc constància de que apareguessin restes arqueològiques sota la Biblioteca Vila de Gràcia (a la confluència de dos dels camins més antics de Barcelona), ni a sota de tantes altres construccions al llarg de les travesseres.

En canvi, on sí van aparèixer restes fou a Les Corts, a la mateixa Travessera de Les Corts: una necròpolis romana d’entre els segles I i III dC. Cal recordar que les necròpolis romanes tenien predilecció pels camins, a causa de la creença segons la qual l'ànima dels difunts pervivia una mica cada cop que algú pronunciava el nom del difunt en veu alta. D'aquí que els principals camins d'accés a les ciutats fossin autèntics mostraris de les tombes, els noms i les vides dels habitants.

Via funerària a Pompeia

I, si tenim en compte que les travesseres de Gràcia i LesCorts són la pervivència d’un antic camí rural, que travessava la plana i comunicava les finques i vil·les del territori amb la Via Augusta o les ciutats; no seria estrany que les tombes s’hi posessin a prop. Aquests cementiris rurals podien servien per als habitants permanents de les vil·les romanes: els treballadors agrícoles. Una d’aquestes va aparèixer durant les obres de la Línia d'Alta Velocitat a StAndreu, a la zona del Triangle ferroviari de TMB.

Font:Memòria arqueològica.

 Aquestes tombes s’han relacionat amb la vil·la romana que hi podria haver hagut sota l'antiga masia de Can Nyau, a St. Martí de Provençals, tot i que hi haurien altres candidates. Per tant, si apareguessin tombes romanes, podria haver una vil·la romana a Gràcia. Una altra cosa que podria aparèixer seria algun assentament prehistòric, o bé rural ibèric. La dispersió de les sitges d'aquests assentaments podria augmentar les probabilitats de que n’aparegués alguna.

Sitges ibèriques al Serrat dels Espinyers, a Isona. (Cristina Belmonte)

De manera similar, una altra resta que podria aparèixer seria alguna conducció d'aigua medieval o moderna, però en aquest cas és molt probable que la documentació històrica n'ofereixi pistes, i que per tant el Servei d'Arqueologia de Barcelona ja ho tingués previst. Una cosa que, en canvi, sí seria interessant que aparegués i podria fer-ho en una probabilitat baixa serien les restes del camí romà. Actualment se sap que les vies romanes normalment no anaven empedrades, sinó que estaven pavimentades amb terra premsada. La nostra travessera romana podria haver estat un cas similar, però la traça exacta de la antiga via romana podria haver desaparegut, o es podria haver mogut amb el pas del temps, ja que les fossilitzacions no sempre són exactes. I, el que crec que podem descartar en una probabilitat del 99% és que ens aparegui una gran vil·la romana. La proximitat de la Travessera ho descarta, ja que les vil·les buscaven estar a prop dels camins, però no al seu peu. Tampoc esperaria que aparegués algun mil·liari, perquè el ramal de la Via Augusta passava per Barcino, no per la nostra travessera. La única cosa que sí estic segur que apareixerà són fragments d'objectes, sobretot ceràmica. Els diferents estrats d'èpoques històriques, estiguin remoguts d'antic o no (per exemple, per les feines agrícoles), contindran fragments dispersos de ceràmica de diverses èpoques, i potser fins i tot alguna moneda o resta metàl·lica, o bé fragments de sílex. Tanmateix, només la concentració alta d'aquests materials en algun estrat concret podria ser indici de la presència d'alguna resta arqueològica de més entitat, encara que no hi hagin estructures com ara murs o sitges. 

Tot plegat significa que, si el Servei d'Arqueologia de Barcelona ho considera necessari, hi haurà un seguiment de les obres; però no podrem saber si hi ha alguna resta arqueològica sota el Mercat de l'Abaceria Central fins que la maquinària no comenci a remoure la terra. I, en cas estrany que aparegui alguna cosa, estic 99% segur de que no afectarà el projecte de reforma del Mercat de l'Abaceria Central. 

Ara bé, somiar és gratis, i em faria il·lusió saber que hi ha precedents d'assentaments humans a la Vil·la de Gràcia, i que per exemple hi apareguin les restes del camí romà, alguna tomba romana o fins i tot algun assentament ibèric o prehistòric. Seria tota una notícia i una nova oportunitat de difondre l’interès per la història de Barcelona. Caldrà estar atents.

ACTUALITZACIÓ 13 DE SETEMBRE DE 2021

Feliçment, estava equivocat i no caldria esperar a que comencessin les obres i la remoció de terres per a saber què hi ha sota el Mercat de l'Abaceria Central. Avui han començat les prospeccions amb georadar al solar de l'antic mercat.

Foto del compte de Twitter @PoblesdelPla.
Actual carrer de Siracusa a principis dels anys 30.
Autor desconegut. https://twitter.com/PoblesdelPla/ status/1349436014918586371?s=20

Una informació que se m'havia passat per alt completament era que la zona on avui dia hi ha el Mercat de l'Abaceria Central, junt amb les cases i edificis fins a l'actual carrer de Siracusa, fou l'espai on s'ubicà l'antiga fàbrica tèxtil de vapor Puigmartí. De fet, l'actual carrer de Siracusa fou conegut popularment durant molt de temps com el "corraló", a causa del seu aspecte solitari i amenaçador. La meva mare recorda les advertències de la meva àvia de no passar per aquell carrer quan es feia fosc, ja que hi vivien a tocar.

La fàbrica ocupà bona part d'aquest espai, i el solar del mercat fou una donació del propietari, el sr. Puigmartí, a condició de que s'utilitzés com a mercat, ja que fins llavors el mercat de queviures es realitzava a l'aire lliure a la zona de l'actual Pl. de la Revolució.

Per tant, el que té més probabilitats d'aparèixer seran restes vinculades a la fàbrica, tal i com ja va aparèixer a l'edifici proper de Núñez y Navarro.

ACTUALITZACIÓ 20 DE SETEMBRE DE 2021

Avui han començat els sondejos arqueològics al solar del Mercat. Com s'esperaven els arqueòlegs, han aparegut diversos paviments vinculats a l'antiga fàbrica del vapor Puigmartí. Pel que he pogut saber, la roca mare o substrat geològic, és a dir, la capa de roca a partir de la qual ja no es conserven restes arqueològiques perquè és la de formació geològica; està situada a uns 150-200 cm de profunditat. En canvi, els paviments de la fàbrica Puigmartí que estan apareixent ho fan a una profunditat d'entre 50 i 100 cm. Això és una mala notícia per a les hipotètiques restes arqueològiques que hi pogués haver hagut en aquesta àrea, ja que la profunditat a la què apareixen els paviments és també la profunditat a la què s'excavà en el moment de construcció de la fàbrica, i per tant la profunditat a la què es destruïren qualssevol de les restes arqueològiques més antigques que hi pogués haver.

En canvi, a una de les cantonades del mercat sembla que hi podrien haver indicis de la presència d'un refugi antiaeri de la Guerra Civil Espanyola, gens sorprenent tenint en compte que ja van aparèixer restes quan, fa més de vint anys, es va construïr l'edifici de davant de NyN.

ACTUALITZACIÓ 21 DE SETEMBRE DE 2021

Continuen els sondejos arqueològics, que segueixen destapant paviments de l'antiga fàbrica Puigmartí. Tanmateix, ha aparegut una pintada a la cantonada dels carrers Puigmartí amb Torrijos, on hi posa:

AQUÍ ESTÀ LA... PORTA DEL REFUGI  PASSAT - PRESENT - FUTUR

L'activitat dels arqueòlegs ha despertat la curiositat dels veïns i, entre conversa i conversa, en parlar sobre les feines que es van desenvolupant, sembla ser que la pintada que ha aparegut indica la zona no hi podria haver un dels refugis antiaeris de la Guerra Civil Espanyola, vinculada a l'antic vapor Puigmartí.

Seguirem atents.

Aquí podeu veure un vídeo de pocs segons on surt tota la pintada:

https://twitter.com/Laiesken/status/1440691939179827201?s=20

El Conte del Terrorisme o Per què un conductor de furgoneta va atropellar la gent de la Rambla de Barcelona la tarda del Dijous 17 d'agost del 2017

Tinc aquest bloc només per saber que, quan ho vulgui o necessiti, podré fer-ne ús. Aquest és el tuit que em va portar a fer aquest conte. Llegiu-lo, si voleu, als infants. Espero que pugui ser útil.

Que algú m'ajudi a explicar aquest horror al meus fills. Jo no trobo paraules.#Barcelona pic.twitter.com/8lgTG66okz

— J. (@june661977) 18 d’agost de 2017

El Conte del Terrorisme o Per què un conductor de furgoneta va atropellar la gent de la Rambla de Barcelona la tarda del dijous 17 d'agost del 2017

Hi havia una vegada, un món. Era un món ple de mars i muntanyes, de boscos i prats, de selves i deserts. Moltes persones vivien en aquest món, repartides per tot arreu, i parlaven moltes llengües diferents. També tenien maneres de vestir, cuinar, resar i fer les coses diferents. A cada zona on la gent que hi vivia s'assemblava molt, les anomenaren països. Així que les persones d'aquest món vivien a molts països diferents, tot movent-se sovint d'un país a l'altre.

Fa molt de temps, alguns d'aquests països van començar a construir ciutats, semblants a aquelles en les què nosaltres hi vivim avui. Van construir cases molt altes, de molts pisos; i molts carrers, per a què hi passessin molts cotxes. Per a què les cases tinguessin llum, i els cotxes poguessin moure's, calia treure de sota terra uns olis, unes pedres i uns gasos especials. L'oli especial era molt negre i espès, el van anomenar petroli, i servia per fer la gasolina, que fa córrer els cotxes. Les pedres especials també eren molt negres, embrutaven molt i les van anomenar carbó. I el gas especial no es podia veure, perquè era com l'aire que respirem, i el van anomenar gas natural. Tant el carbó com el gas natural servien per fer l'electricitat, que servia per poder fer llum a les bombetes, i il·luminar les grans ciutats.

En aquests països on les persones havien començat a construir ciutats, algunes d'elles van començar a tenir molts diners, i es van convertir en rics. Això fou perquè tenien moltes altres persones que treien de sota terra aquell petroli, aquell carbó o aquell gas que tothom volia per tenir llum o fer anar el cotxe. Qui tenia petroli, carbó o gas podia canviar-los per molts diners, perquè tothom volia electricitat i gasolina, i es feia ric. Però, un bon dia, la gent va descobrir que aquell petroli i aquell gas natural s'esgotaven. No n'hi havia prou per a tothom! Els rics van sortir a buscar pel món, a veure a on hi havia més petroli i gas. I sabeu què? el van trobar. Van descobrir que, a una zona d'aquell món, hi havia molt petroli i gas a sota terra. Tanmateix, era una zona on hi havia uns quants països, diferents dels seus. Per diferenciar-los, a partir d'ara a uns els anomenarem els països de les ciutats, i als altres els països del petroli.

Aquesta és una foto del món feta des de molt lluny. Molts dels països que
aquí diem "de les ciutats" són dins dels cercles blaus, molts dels
"del petroli" són dins del cercle verd, i sota l'estel groc hi ha Barcelona.

Doncs bé, fa també molt de temps, els rics dels països de les ciutats van enviar els seus soldats als països del petroli, i van obligar a la gent d'allà a fer el que ells diguessin. Així van poder tenir el seu petroli i el seu gas, per fer més gasolina o electricitat i tenir més diners. Això no va agradar gens a la gent dels països del petroli, però als rics de les ciutats això no els va preocupar: van parlar amb algunes persones que vivien a aquells països, els van donar molts diners per aquell petroli i aquell gas, i els van fer rics, tot dient que ara eren els seus "amics". No cal que us digui que, tot i que encara avui dia diuen que són "amics", en realitat no s'estimen: uns i altres només volen més diners. Tot va continuar així fins que, un dia, els soldats que hi havia en aquells països van haver de marxar.

Abans de que els soldats tornessin a les ciutats, els seus rics van decidir, entre ells i sense preguntar a la gent del petroli, com serien els seus països, per tal d'assegurar-se que els seus "amics" els seguirien enviant el petroli i el gas amb els que tants diners rebien. Això va tornar a fer enfadar tota la gent del petroli, de manera que, durant aquella època, els "amics" dels rics als països del petroli van haver de fer mans i mànigues per a què no els fessin fora dels seus països. Des de les ciutats, els rics els ajudaven, enviant-los diners i a vegades armes i soldats, però no van poder evitar que, ara aquí, o ara allà, la gent del petroli els aconseguís fer fora. Així, la gent d'alguns països van començar a deixar d'ajudar els rics de les ciutats, que tantes vegades els havien fet enfadar.

En aquesta època, però, van començar a aparèixer els Dolents. Els Dolents eren persones, tant dels països de les ciutats com dels països del petroli, que no estimaven: odiaven. En comptes d'estimar les persones, volien fer mal, molt de mal, a totes aquelles que no estiguessin d'acord amb el què ells deien i volien. Els Dolents creuen que el que diuen i pensen és una veritat tan important, que han de fer mal a aquells que no hi estan d'acord, perquè pensen que el que ells creuen és més important que les persones. Quan els Dolents fan molt de mal a les persones, intenten fer por a tota la gent per a què els facin cas, i d'això avui dia en diem terrorisme. De fet, els soldats van haver de tornar a les seves ciutats després de que els seus Dolents haguessin ocasionat molts problemes, però aquesta és una altra història.

Aquesta altra història té a veure
amb aquest senyor (sí, es Dolent).

El cas és que, com que els rics de les ciutats cada cop necessitaven més petroli, i més gas natural; van demanar ajuda als seus "amics" del petroli per tal d'aconseguir el petroli i el gas dels països que els rebutjaven. Aquests "amics", els van presentar als Dolents dels seus països, i els rics de les ciutats els van dir: "Us donarem armes, i us ensenyarem a fer molt de mal a les persones, si a canvi ens ajudeu a tenir el petroli i el gas d'aquells països que no ens els donen". I dit i fet, els Dolents del petroli van aprendre a fer molt mal, van obligar a la gent d'un d'aquells països a fer tot el que ells diguessin, i els rics de les ciutats van tenir un altre cop més petroli i més gas. Un cop fet això, els rics es van oblidar d'aquells Dolents. Però, si recordeu, la gent dels països del petroli feia temps que s'havia enfadat amb ells: els havien portat soldats temps enrere, i no els havien tingut en compte quan els soldats de les ciutats van marxar.

Una de les primeres vegades en què Dolents dels països del petroli es van
trobar amb un dels rics dels països de les ciutats.

Al cap d'un temps, els Dolents dels països del petroli van començar a fer mal també a la gent dels països de les ciutats. De fet, recordeu que, des del principi, sempre van fer mal a tota la gent dels seus països que no pensés com ells, però a qui més odiaven era a tota la gent de les ciutats. Va arribar un dia, en què van aconseguir fer molt, molt de mal a molta gent a una ciutat que es diu Nova York.

Això és el que van fer a Nova York. Amb avions.

La gent dels països de les ciutats es va espantar molt! Els rics de les ciutats van sortir a la televisió, i van dir que hi havia un problema, però no amb els Dolents del països del petroli, sinó amb tota la gent que vivia en aquells països! Primer, van enviar els soldats a fer la guerra, a fer mal, al país del petroli on hi havia els Dolents. Les guerres succeeixen quan moltes persones fan mal a moltes altres persones, generalment amb armes i bombes. Però després, van decidir d'enviar-los a un país que no els enviava prou petroli o gas, tot dient que en aquell país hi havia armes perilloses que podien utilitzar els Dolents, cosa que sabien que era mentida. Aquell país es diu Iraq, i aquella nova guerra va fer enfadar molt tota la gent del món, i més encara a la dels països del petroli. Tothom sospitava que els rics mentien, i que en realitat feien una guerra pel petroli i els diners. Algunes persones dels països del petroli van tornar a creure's les mentides dels Dolents, aquests van començar a ser més forts, i van aconseguir fer molt mal a la gent de les ciutats, a Madrid primer, i a Londres després.

Una foto del dia en què aquests tres rics de les ciutats van decidir
que calia fer la guerra a l'Iraq tot dient una mentida.
El de la dreta mai no se n'ha penedit.

I això el que van fer a Madrid. Els trens anaven plens de gent.

Malgrat tot plegat, els rics de les ciutats necessitaven més petroli, i més gas. Les ciutats cada cop eren més grans, i necessitaven més electricitat, i més gasolina, perquè cada cop necessitaven més llum i volien més cotxes. Per a què els arribessin més gas i petroli, i més ràpid des d'Iraq, van voler construïr un tub grandiós i llarguíssim, per a què hi passessin la gasolina i el gas. Aquest tub tan gros, havia de passar per un país que es diu Síria, però la gent d'allà no va voler que construïssin aquell tub. Com que ja no podien tornar a enviar els soldats, van tornar a demanar ajuda als seus "amics" del petroli. I aquests els van dir: "Doneu-nos més diners i més armes, que nosaltres farem que Síria us torni a donar més petroli i més gas i podreu fer el tub". El que va passar a continuació, és que els "amics" rics del petroli van donar aquests diners i armes als seus Dolents, que llavors s'havien fet més forts arran d'aquella guerra a Iraq. Si recordeu, tots ells estaven enfadats amb els països de les ciutats, i feia temps que els "amics" del petroli i els seus Dolents s'ajudaven mútuament. Així que els Dolents del petroli, que llavors eren bastants i feien molt de mal, van començar a fer la guerra a la gent de Síria, que a més ja tenien molts altres problemes. No cal que us digui que la gent que viu als països del petroli estan una mica farts de rics, Dolents i petroli, oi?

Als rics de la ciutat no els va agradar, perquè ells només volien el petroli i aquella guerra s'havia fet massa grossa. Però, què podien fer? Per una banda volien el petroli i el gas que tenien els Dolents, però per l'altra la gent dels països de les ciutats volia que lluitessin contra aquells mateixos Dolents. Així que van començar a fer les dues coses alhora: Avui dia, els rics de les ciutats diuen per una banda que lluiten contra els Dolents i els fan mal tirant-los bombes des dels avions; mentre que per l'altra donen armes a canvi de diners o petroli als seus "amics", que estan ajudant els Dolents. Un dia la tele diu que els avions han tirat bombes als Dolents, sense mirar gaire on cauen; i al dia següent la mateixa tele diu que els rics i els "amics" del petroli han intercanviat armes per diners. 

Síria porta en aquesta guerra sense fi 6 anys, i aquesta vegada els Dolents encara són pitjor: van aconseguir tornar a fer mal a la gent de les ciutats de París primer, i Barcelona l'altre dia, entre d'altres. En el fons, si us fixeu, els Dolents del petroli volen que tota la gent d'allà pensi que tota la gent de les ciutats estem d'acord amb els rics que enviaven els soldats, i que per això som Dolents. Però és que, els Dolents de les ciutats, volen que pensem que tota la gent del petroli en realitat és Dolenta, com els que vénen a fer mal a les ciutats amb bombes i furgonetes. Quant més odi i por hi hagi, més contents estaran els Dolents d'un lloc i de l'altre, perquè més gent es creurà les seves mentides, i ells seran més i més forts.

Una de les trobades entre un dels rics de les ciutats (et sona?)
i un dels seus "amics" dels països del petroli. El de l'esquerra
de tot és un ric que dona armes per matar gent a canvi de diners.

Enmig de tot això, a Síria, on els Dolents estan fent moltes maldats, la gent té molta por, tanta com la que va tenir la gent de la Rambla l'altre dia. A més, a molts altres països d'allà els Dolents també fan moltes maldats, o bé simplement la gent no té diners per menjar, o per viure. Així que molts d'ells intenten agafar les seves coses, i fugir a un altre país. Molts intenten arribar als països de les ciutats, perquè pensen que aquí podran continuar la seva vida lluny dels Dolents i les guerres, o simplement perquè és un lloc millor per viure-hi. Però, per arribar-hi, cal pujar a un vaixell, o una barca, i creuar el mar. Als rics de les ciutats i als seus Dolents no els agrada que vingui molta gent dels països del petroli. Així que els rics intenten posar barreres pels països, diuen a tothom que no ajudin als que fugen, i deixen que moltes barques s'enfonsin al mar. La gent dels països del petroli son com nosaltres, i per això algunes persones valentes de les ciutats pugen a un vaixell per anar a rescatar la gent que creua el mar, per a què puguin tenir una vida millor al nostre costat.

Els valents salvant un nen del mar i pujant-lo al seu vaixell.

Aquest nen fugia de Síria amb la seva família i va morir al mar 😢.

El passat dijous 17 d'agost, a la tarda, unes persones Dolentes, que havien estat de la gent dels països del petroli; van conduir una furgoneta per la Rambla de Barcelona, per atropellar i fer mal a tanta gent de les ciutats com poguessin. Ho van fer perquè creuen que el que ells diuen i pensen és més important que les persones, i perquè creien que totes aquelles persones que atropellaven no estaven d'acord amb ells. Els Dolents de la furgoneta creien que tots aquells que atropellaven estaven d'acord amb els rics que els havien enviat soldats als seus països, a fer guerres per buscar el petroli i el gas. I ahir divendres 18 d'agost, també a la Rambla, algunes persones Dolentes de les ciutats, van anar a dir-hi que tota la gent dels països del petroli eren Dolentes com les que havien conduït la furgoneta. Però, sabeu què va passar? que la gent que hi havia a la Rambla, gent de tot el món, que venien dels països de les ciutats i dels països del petroli, es van enfadar amb ells, i els van fer fora de la Rambla, perquè eren mentides.

Per poder acabar amb els Dolents, amb el terrorisme de tots els Dolents, i amb totes les seves malvestats amb armes i furgonetes, calen vàries coses: 

• La primera, no creure'ns als Dolents, a cap d'ells, perquè sempre diran mentides per a què tothom pensi com ells. 

• La segona, enfadar-se amb els Dolents i fer-los fora d'allà on vagin. A vegades ho faran els policies, perquè els Dolents portaran armes i voldran fer mal, i a vegades ho haurem de fer nosaltres, quan els Dolents vulguin dir mentides a la gent per estendre el seu odi. Els Dolents ens volen fer mal a tots, i per això no ens hem de sentir malament per enfadar-nos amb ells i fer-los fora d'on estiguin: és la única manera de poder seguir estimant a la gent, sigui d'on sigui. Mai et quedis sense fer res si una persona Dolenta intenta convèncer a d'altres dient mentides, o si fa mal a altres persones. Un savi va dir una vegada que els Dolents només guanyaven quan la gent bona no feia res.

• La tercera, enfadar-se amb els rics, dir-los que no volem el seu petroli i el seu gas pels quals han mort i s'ha fet mal a tantes persones, que hi han altres maneres de fer córrer els cotxes i de tenir llum, i que ells són tant, o més malvats, que els Dolents de tot arreu, perquè són els que provoquen tants problemes a tothom amb els seus diners.

#ANECUP Política-ficció de cara a diumenge 27.

Escenari 1: La CUP decideix investir Mas. El ‪#‎Prusés‬ continua endavant. Amb les minses finances autonòmiques i la gestió intentant ésser controlada per CDC, el Pla de Xoc i altres mesures es posen en marxa, amb els entrebancs de l'estat espanyol i la possible capacitat de fer-hi front amb desobediència. Algunes mesures fan el seu efecte, però les privatitzacions no es reverteixen, els peatges, l'educació, i la sanitat segueixen amb pocs canvis significatius. La CUP, desprestigiada, perd suports als barris més populars, on tot just començava a aparèixer. La societat catalana no acaba de donar suport innegable a la independència, sempre prop del 50% però baixant. Amb la cessió de la CUP, els suports populars es bolquen en Podemos, al marge del paper que aquests puguin tenir a Espanya. El suport a la independència continua la tendència a la baixa dels últims mesos. A partir de la investidura, qualsevol revisió a les urnes de l'independentisme, en forma d'eleccions anticipades o referèndum, fa perillar un #Prusés dèbil, i la possibilitat real d'arribar a un nou estat a causa d'aquesta erosió social.

Escenari 1.2: La CUP decideix investir Mas. El #Prusés continua endavant. Amb les minses finances autonòmiques i la gestió dirigida per CDC, el Pla de Xoc i altres mesures es posen en marxa, amb els entrebancs de l'estat espanyol i la possible capacitat de fer-hi front amb desobediència. Algunes mesures fan el seu efecte, però les privatitzacions no es reverteixen, els peatges, l'educació, i la sanitat segueixen amb pocs canvis significatius. La CUP, desprestigiada, perd suports als barris més populars, on tot just començava a aparèixer. Tanmateix, aquestes mesures contrasten amb la situació espanyola de pacte PPSOEC's, i tímidament el suport a una independència frena la tendència a la baixa. Amb la cessió de la CUP, els suports populars a Catalunya es bolquen en Podemos, al marge del paper que aquests puguin tenir a Espanya. Amb la CUP debilitada, el #Prusés continua endavant.

Escenari 2.1: La CUP es nega a investir Mas. Junts pel Sí deixa convocar les noves eleccions, treu alguns vots menys, mantenint Mas, i Podemos amb En Comú i d'altres millora sensiblement els resultats. C's baixa una mica, el PPSC baixa més. La CUP perd algun escó. Noves eleccions?

Escenari 2.2: La CUP es nega a investir Mas. Junts pel Sí deixa convocar les noves eleccions. ERC i CDC(DiL?) es presenten per separat. CDC treu uns resultats a anys llum de l'època autonomista de CiU, ERC guanya les eleccions, la CUP millora resultats. En Comú, Podem i cia. treuen un porró d'escons, C's en perd alguns, PPSC es queden a baix de tot. Podem, ERC i CUP podrien sumar, però CUP no es fica a governs autonomistes. ERC i CDC tampoc podrien investir. Pacte a Espanya PPSOEC's. Noves eleccions?

Sí, tot s'hagués solucionat si Mas no hagués volgut ser president pels seus collons, amb ell i CDC forçant a ERC i les entitats sobiranistes, que una vegada fa molt de temps eren independents, a fer un paper de pagafantes lamentable. Si ell hagués acceptat la Conselleria Superior d'Exteriors, el Procés hagués continuat amb una primera garantia claríssima que tot això va molt seriosament, i de que es pot fer un país nou amb oportunitats de canvi, empès per un veritable grup de forces polítiques transversals que estan d'acord.

Ara la pregunta del milió: Qui va matar el #Prusés?

I la pregunta del trilió: A qui interessa debilitar la CUP?

Per què Mas no hauria de ser president?

Aquest diumenge l’Assemblea Nacional de la CUP decideix què ha de votar en una investidura, i per tant decideix si farà president a Artur Mas o no. Ja s’ha vist que per Junts pel Sí no hi ha cap altre possible candidat, i per tant Mas sí o Mas no és també un sí o un no a unes pròximes eleccions. Ja avanço que, en aquesta decisió, la meva posició personal és de màxim respecte per quina sigui la decisió que finalment es prengui. Em sento molt representat per la CUP i qualsevol de les dues opcions em semblarà acceptable. Ara bé, la meva opinió és que Artur Mas hauria d’haver fet un pas al costat, encara que l’acceptaria de president, si aquesta fos la decisió menys dolenta que es prengui diumenge. 

Intentaré exposar alguna raó més sobre aquesta negativa a que Mas sigui president. D’entrada, hi ha un argument que trobo molt poderós, que és que Mas ha jugat al xantatge durant tot el Procés. Crec que va oferir un referèndum de fireta, fet pel qual ICV-EUiA i ERC es van aixecar de la cadira, i fou la CUP qui aconseguí arrencar un procés participatiu més amb cara i ulls que no posar unes quantes meses aquí i allà, com si s’estiguessin tornant a fer les consultes. I després va bloquejar la convocatòria de noves eleccions fins que no s’assegurà una llista electoral guanyadora, en la que ell fos l’únic candidat a president. Pel camí, estigué a punt de convertir el 9-N en no-res, i per això Espanya se’n desentengué l’endemà del fracàs de les converses; i estigué deixant morir l’embat del referèndum fins que ERC no es va avenir a muntar Junts Pel Sí. En altres paraules, ha assumit alguns riscos jurídics per aconseguir mantenir el poder utilitzant, segrestant el Procés. “O segueixo de president o s’acaba el Procés”. 

Però trobo que és més important parlar de la societat catalana. Per a què la independència tingui èxit, cal que tingui suport social. A dia d’avui, segons el Centre d’Estudis d’Opinió el NO guanyaria en un hipotètic referèndum. I a dia d’avui tots sabem que el suport social explícit a les urnes no és suficient, tot i que sí ho sigui en escons. No ens podem mentir a nosaltres mateixos, i recrear-nos entre independentistes. Bé, he agafat les dades de l’últim CEO (3a onada de 2015) d’algunes preguntes per fer uns gràfics. Primer us posaré la identificació nacional dels enquestats. La representació social que usaré tota l’estona és aquest segment, on podríem ubicar els dos nacionalismes a cadascun dels extrems, i convindríem que el menor grau de nacionalisme està al sector central, on hi és també el gruix de la població. Sobre aquest tema, vull indicar, a més, que si el nacionalisme té tanta presència social, però al mateix temps sembla tenir-lo també l’anti- o anacionalisme, és a causa de l’anomenat nacionalisme banal. És a dir, només un petit sector de la societat és realment anacionalista, en termes de no voler identificar-se. El gruix de la població opta per identificar-se d’alguna manera, però sense una adhesió forta. Òbviament, el pretès “antinacionalisme” de partits com ara C’s ja s’entén que no és tal, és només un recurs del discurs nacionalista espanyol d’aquest partit. S'han de situar correctament al terç esquerra del gràfic. El resultat de tot això és que el segment que podria semblar que hauria d'estar al centre, el dels qui sidentifiquen indistintament com a espanyols i catalans, es vegi desplaçat cap al nacionalisme espanyol.

Ara posaré un altre gràfic, amb la pregunta de quin estatus creuen els enquestats que hauria de tenir Catalunya. Ens trobem que un bon tros de la població que se sentia més catalana que espanyola opta per la independència, que per la federació opten dos bons segments de població ambivalent, i que una petita part d’aquests ambivalents en realitat aposten per mantenir l’statu quo actual, mentre podem veure com els qui són realment nacionalistes espanyols s'havien identificat com a indistintament catalans o espanyols.

Acompanyant-lo, hi ha l’històric d’aquesta pregunta, i es veu molt clarament com el suport a la independència, que portava un creixement, diguem-ne, vegetatiu; comença a créixer el 2010 (Sentència de l’Estatut), a mesura que minva el suport a l’autonomia. Tot seguit, cap al 2012 creix espectacularment, provocant la davallada d’autonomistes i federalistes, arrel de l’esclat independentista de la societat amb la primera gran manifestació de l’11 de setembre d’aquell any. Aquesta nova situació il•lusionant, en què si mal no recordo el Sí arribà a superar el No en algunes enquestes, pateix una bona patacada a finals del 2014, amb el 9-N. S’havia arribat a tenir un suport directe a la independència de prop del 50% el novembre del 2013, després de la Via Catalana.

Després, el gràfic sobre el referèndum. Si fins ara hem vist que el centre dels indecisos s’ha desplaçat, ara ha tornat on era. 

És a dir, els qui opten pel Sí o el No ho estan fent de manera molt similar a com opten per les preferències identificatives, en comptes de fer-ho per altres paràmetres. Trobo que és preocupant, i es va repetir aquestes passades eleccions del 27-S. En canvi, els discursos no fan més que omplir-se la boca dels canvis beneficiosos que podria portar la independència. Jo mateix penso que la independència és en si mateixa una oportunitat constituent. Un moment de ruptura i d’obertura de quelcom nou, on refundar i repensar tot el que tenim, sofrim i no ens agrada. Però, per algunes raons, el gruix central de la població està preferint quedar-se com estem, i això hauria de fer reflexionar tots els independentistes mobilitzats.

Què vol dir tot plegat? Que, pel que sembla, el sector de la població, gruixut, que se sent catalana i vol la independència, no està aconseguint el suport social necessari per assolir els seus objectius, i no només això, sinó que està aconseguint que la població que està al centre es divideixi de manera que beneficiï el NO. Estem aconseguint que la població a qui menys interessa el nacionalisme, que està patint una crisi, que li interessa un canvi polític profund ja que apostaria per una federació espanyola o un referèndum a Espanya que mai arribaria, no aposti decididament per la independència. Aquesta no està sent, per a ells, una opció vàlida per a solucionar els seus problemes. Jo penso que ho és, però jo m’ubico a la meitat dreta del gràfic. Per què l’independentisme no ha fet res per promoure la independència com quelcom vàlid per a solucionar els problemes del sector central de la població? Ho fa contínuament en els seus discursos, però no hi ha fets que ho acompanyin. No hi ha resultats. 

Parlo del sector central, però basant-me en una lectura ponderada del gràfic. Tots sabem que dins la CUP i sobretot JxSí hi ha individus que podríem posar a l’extrem dret d’aquest nacionalisme, o que per exemple hi ha un sector dins de Podemos que podríem moure bastant més cap a l’esquerra dels gràfics.

Penso que la resposta és que el gruix central de la població no té les garanties necessàries de que aquesta opció independentista pugui solucionar els seus problemes. Sí, tots nosaltres com a independentistes sabem que a Espanya anirem a menys i a pitjor, però ells no ho comparteixen. O dit d’altra manera, la independència no té uns avals i unes garanties per sumar-s’hi, no és una opció que puguin desitjar. Bona part de les raons d’això estan encarnades en Mas. Com podem pensar que  una persona que s’enquadra clarament en l’extrem dret d’aquest gràfic pot sumar els que estan al centre? Un dels arguments per acceptar una presidència de Mas seria continuar empenyent la pilota del Procés fins que els primers “fruits” de la independència servissin de garantia, és a dir, fins que les noves mesures amb les què comptaria la nova Catalunya fossin prou reals com per ser una millor opció que quedar-se a Espanya. Ja he dit al principi que, tot i que no voldria que Mas fos president, hi ha arguments per justificar-la. Altra cosa és que aquests arguments serveixin realment, ja que simplement són noves esperances, nous futuribles. L’ex-diputat Quim Arrufat ja digué, a l’inici d’aquesta no-legislatura, que hi havia una manera de fer Mas president, que era fent cedir a la CUP, però que això no era pas garantia de que s’arribés a una República Catalana.

Per últim, una fotografia que tots els independentistes mobilitzats s’haurien de gravar a la retina, perquè és la viva imatge de que no estem aconseguint el nostre objectiu. És el mapa de Barcelona amb els resultats del 27-S. Els suports socials a la independència estan sent de la classe mitjana, o d'alguns sectors més benestants de la classe treballadora. Bona part de les classes populars, i la classe alta no hi estan donant suport, i això implica que no s’està tenint suport, i no s'està podent aconseguir l'objectiu d'un nou estat. L’estratègia no és ni pot ser votar més fort, cridar més fort, retuitejar més fort, insultar més fort. Cal anar a buscar més suports. Cal apartar Mas de la presidència, cal enfortir el caràcter social de la independència, reforçar la garantia de crear un estat de dret on noves polítiques socials més ambicioses puguin ajudar realment la població. Com més seguim empenyent la pilota, més ens costarà, més endavant, sumar aquests suports a la independència, i més en perdrem dels que ja tenim. Hi han més suports a guanyar per l'esquerra i rebaixant el nacionalisme, que els que es podrien perdre per la dreta.

Edició posterior, de la nit de dissabte 26 a diumenge 27 de desembre: Durant la confecció dels gràfics no vaig fer el gràfic real del 27-S, ja que el CEO no inclou les dades dels enquestats que no han volgut contestar. Fins i tot si aquestes dades existissin, no serien ni de lluny equiparables a l'abstenció. El gràfic que he fet ha estat un càlcul barroer, però aproximat, dels percentatges de suport real entre els electors. És interessant veure que el suport real entre els electors a l'independentisme no arriba al 40 %, però és que l'espanyolisme més explícit (PPSC's) no arriba ni al 30%. Tanmateix, la fotografia fidedigna dels votants catalans el 27-S reforça moltíssim la idea que volia transmetre: Hi ha un ampli sector social per al que el nacionalisme no és important. I, lamentablement, sembla que la política tampoc, però això és un altre tema.

"Laissez faire, bons catalans" o com posar per escrit quatre coses necessàries.

Aquests són dies històrics. Estem a mig camí d'aconseguir alguna cosa, en un Procés que ja fa temps que no té marxa enrere. Com que el meu Twitter és on batallo aquestes coses, no vull usar gaire aquests dies el blog per fer apunts de poca durada. Com podeu veure, sóc un puto pesat escric molt al blog i voldria tenir apunts més perdurables. Així doncs, us enxufaré posaré aquí un apunt, que es titula Laissez faire, bons catalans, del blog de l'estimat tuitaire @CalaixNikov que es diu Porteu més munició. Ahir, avui i durant els pròxims dies està tenint lloc a Barcelona la resposta al carrer, en format protesta, de l'atzucac a què el govern de la Generalitat ha portat el procés independentista. Fins ara hi havia hagut compromís amb la consulta del 9 de novembre, però l'acceptació de l'ordre de suspensió del Tribunal Constitucional i l'aturada de la campanya ho canvia tot. Altres coses també hi tenen a veure, com ara haver malgastat 2 anys sense haver posat a punt les famossísimes estructures d'estat que segueixen a les beceroles i no permeten mantenir el país L'Endemà de la Declaració d'Independència. No només segueixen a les beceroles sinó que s'han fins i tot privatitzat, com ha passat amb el subministrament d'aigua.

Doncs bé, la famosa Esquerra Independentista ha començat les mobilitzacions contra la prohibició de fer la consulta, mentre que la massa catalanista i independentista només es va mobilitzar amb les concentracions convocades per l'Assemblea Nacional Catalana. Mobilitzacions multitudinàries, però sense pressió real, i havent acceptat la frenada, és a dir, sortint a fer força i presència molt maca i tornant a casa a veure el Barça. Frenada del Procés que tampoc està del tot clara, ja que sembla, segons la sessió del Parlament d'avui, que algunes coses segueixen endavant sobre els preparatius del 9N. En qualsevol cas, a títol personal penso que, si s'obeeix el Tribunal Constitucional, i aquest (podem pujar-hi de peus) no dictarà sentència fins després del 9 de novembre, està clar que, el 2014 (i espero equivocar-me) no hi haurà pas cap consulta. Als mentideros ja es diu que tindrem eleccions entre desembre i febrer, és a dir, convocades just després del 9N. No és un mal escenari, però llavors es podrien haver estalviat tota la pantomima del 9N, i no haver-se compromès tant cagonlaputa.

Bé, ja deixo parlar al convidat xD:

Laissez faire, bons catalans

Indignació, crit al cel, hiperventilació asmàtica… sembla que a la gent d’ordre no li ha caigut molt bé el primer intent d’acampada davant l’Ambaixada d’Espanya a Barcelona. Mala imatge, fent-li el joc a Madrid i a la Caverna, fent la feina del CNI… sí, sembla que fins i tot ajuden a dinamitar el Procés™ els mateixos chemtrails. La vena tietil sorgeix i, com bé ha reflectit Roger Palà, sembla que tota la viabilitat del Procés™ ara depengui del fet que hagin vingut els Mossos a treure als acampats de la cruïlla de Mallorca amb Roger de Llúria.

De debò creieu que a la Caverna li interessa avui dia una imatge de Mossos atonyinant independentistes? De debò creieu que els interessa mostrar que hi ha indepes que no estan a les ordres, instigats i teledirigits per Arturo Más? Qui encara pensi que sí és molt mal estratega. Tota la campanya de la Caverna se centra en que el suflé independentista™ és un moviment artificial i inexistent realment al carrer, que no sorgeix del poble sinó d’unes elits interessades i que en tot cas quan la gent surt al carrer són una massa adoctrinada per mitjans i associacions subvencionades.

Què guanyaria la Caverna traient a tota portada que hi ha moviments alternatius independentistes no alineats amb la dreta catalana? Res. Quedarien en evidència i esmicolarien ells mateixos tota la seva estratègia davant dels seus lectors. I tontos ho semblen però no ho són. Així que us recomano que respireu una mica més pausadament i, ja de pas, que deixeu d’obsessionar-vos amb el que pugui arribar a la Caverna ja que quan no tinguin titular o la foto sempre els quedarà el Photoshop i la mentida. Als únics que no interessa que quedi palès que el Procés™ és heterogeni i amb diferents actors i formes de fer són a qui es queixa de que això no representa a tothom. Qui té el monopoli de la reivindicació de la independència? Ningú! I si algú s’erigeix, que vingui i en parlem de societats amb diversitat i tal i moviments transversals i heterogenis.

No està bé acampar-hi? Pensem-hi. Amb tota seguretat si, en comptes de desallotjar l’acampada s’hagués permès sine die, la major preocupació de la majoria d’independentistes seria per trobar a Productes de la Terra la samarreta amb la icona o imatge de l’Acampada9N, missatges d’èpica, paral·lelismes amb el setge 1714… fins i tot justificaríeu que estigués tallat un carrer de l’Eixample barceloní com si fossin unes obres d’arranjament. Gairebé tothom ha fet algun cop una acció pacífica de protesta (sigui una asseguda, una acampada, una encadenada…) i a molts els han tret amb el joc d’arrencar cebes. Quan ha sortit bé tot són aplaudiments, i si no té un final feliç tot depèn de quin cos policial ho ha perpretat, curiós. oi?

El problema no ha estat l’acció en sí, reconeixeu-ho. Si no, també us hauria indignat que un grup de jerquies s’hagin concentrat el mateix dia davant del Congreso amb la conseqüent aparició de la CNP donant empentes. Aquest dimarts al matí a Can Twitter tot han estat retuits d’indignació contra l’actuació dels homes de Jorgito i suport als jerquies, que anaven arropats en tot moment per Joan Tardà. I cap crítica, senyors. Allò no era unilateral ni buscant la confrontació? Doncs l’acampada tampoc. Oi que no representava a tot el Procés™ i no passa res, cada col·lectiu és lliure d’expressar-se per la causa comuna? És el que es coneix com a desobediència civil, que no equival a agafar cap metralleta sinó fer accions totalment pacífiques. Quedar-se quiet i no moure’s, no exercir violència, cap atemptat contra l’autoritat. Des de la tan glorificada PAH fins als moviments veïnals, tothom n’ha fet servir.

Que es pot anar de mare? Com qualsevol acció per molt cívica que es pretengui. Sempre pot passar i ja entrem en una tómbola. Agents infiltrats i provocadors podien aparèixer tan a l’acampada com podien haver aparegut a la V o a qualsevol concentració de qualsevol municipi petit o gran. També podria haver aparegut un exèrcit extraterrestre a envair la Terra i no va passar. El problema aquí és si un acte que es boicoteja donarà mala imatge o no en funció dels vostres prejudicis cap a qui fa l’acció i qui la rep. O donava mala imatge al Procés™ que apareguessin uns violents a la Delegació de la Generalitat a Madrid? Aleshores la interpretació del boicot depèn d’identificar si els boicotejats són bons i dolents? Vaja…

No basem els arguments en possibilitats sinó en fets, si us plau. Igual que tampoc basem els nostres crits al cel en prejudicis, que se us veu el llautó. Em molesta molt que durant tots aquests mesos molta gent que porta una dilatada experiència en reivindicacions callem davant de quines accions tietils en pro de la independència que ens semblen que donen pitjor imatge al Procés™ que benefici. I callem, en pro de no semblar díscols o que fomentem la divisió i destrossar la imatge d’unitat. “No passa res, no s’acaba el món amb aquella acció”, “no suma però tampoc resta“. I tot continua endavant.

Que cadascú protesti com bonament pugui o sàpiga. Tenim davant un enemic pitjor que qualsevol mala imatge que es pugui donar. A més, males notícies: la bona o mala imatge ni ho és tot ni és determinant i sí ho és protestar o no fer res. Deixeu fer ja que la intenció és bona. Laissez faire, deixeu acampar.

Això sí, porteu com a mínim unes croquetes… o algo.

PD: Un altre dia ja parlarem sobre la Brimo (foto: Jordi Borràs)