Espoli...? Espolis!!

Allò que perdem pel camí.


Sentir a parlar d’espolis sovint és lleig. L’espoli ve a ser un robatori de gran magnitud. Molt, a molta gent, durant molt de temps. Ja fa temps que a Catalunya molta gent s’ha interessat per l’anomenat espoli fiscal. No seré jo qui el negui ni qui el qüestioni (passin per l’aeroport de Castelló, la nacional II o pel Corredor Mediterrani per fer-se’n una idea), però sí que ha arribat un punt en què el focus posat durant massa estona sobre el concepte em fa cert rebuig. Responsabilitzar-lo de moltes de les coses que ens passen com a societat no m’agrada, com tampoc m’agrada l’ús partidista o parcial del mateix. En altres paraules, crec que no són només 16.000 milions d’euros l’any el què ens fa falta. I òbviament aquests diners no són la única explicació de moltes coses. Governar i administrar no són només matemàtiques, és també ideologia. I a Catalunya no només tenim espoli, sinó que la gestió del que en queda també resta oportunitats a la societat. Cal puntualitzar, però, que les alternatives necessiten un gran esforç col·lectiu, perquè el concepte de sobirania està avui dia molt en entredit, argument rere el qual s'escuda el neolliberalisme avui dia a casa nostra. Oi, frau Merkel?

Així que, sense ser economista ni pretendre-ho, aquest post va d’economia. Dic sense pretendre-ho perquè no busco l'exactitud, no hi ha rigor d'anàlisi, sinó fer-se una idea de les magnituds que van amunt i avall. Malgrat aquesta idea d'inexactitud, he intentat remarcar de quin any he anat utilitzant les dades, i podem dir que aquest post parlarà principalment de les dades de 2011, que són les últimes publicades per la Generalitat de Catalunya per al tema del dèficit fiscal. La idea és fer una mica d’estat de la situació de la relació entre l’economia catalana (al Principat) i els recursos públics que dita economia o societat disposa per a si mateixa. És a dir, qué hay de lo mío.

Què tenim?

Per començar, el primer gràfic són dues magnituds que deixaré tota l’estona per a què ens puguem fer una idea del que parlarem. La primera magnitud és el PIB de Catalunya, que el 2013 va ser de 192.545 milions d’euros segons DatosMacro. Com se sap, el PIB és un mesurador de l'economia ja que és la suma del valor de tots els béns i serveis produïts. És a dir, quants diners genera l'economia catalana. Malgrat això, les dades per l'espoli fiscal català són de 2011, així que el PIB de 2011 era, sorprenentment, més alt: 194.285 milions d'euros. La segona magnitud és el deute (allò que devem a bancs, especuladors i altres empresaris financers a retornar pels diners que han prestat a l'administració pública, amb un % d'interès) que té la Generalitat de Catalunya que, segons el Banc d'Espanya, era de 61.836 milions d'euros a l'acabar el segon trimestre de 2014. En aquest document del Multirreferèndum es confirma aquesta xifra, mencionant que passa de 60.000 milions d'euros. Com he dit, les dades amb les què treballaré són del 2011, i en acabar aquell any el deute de la Generalitat de Catalunya era de 41.778 milions d'euros segons aquesta notícia del Diari de Girona, o aquesta altra del diari ARA. En canvi, la mateixa font esmentada abans del Banc d'Espanya el xifra en 44.095 milions d'euros en acabar el 2011. La xifra total del deute de 2011 segueix ballant: en aquest gràfic sortit d'aquest post i citant un informe sobre la deutecràcia de la Plataforma d'Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), s'hi diu que el deute a 2011 era de 43.172 milions d'euros, que és la mateixa xifra que dóna aquest article, també del Diari de Girona. I n'hi ha més. Aquesta notícia del diari Crónica Global cita la mateixa font del Banc d'Espanya (informes sobre el deute) que jo us he citat fa uns moments. M'imagino que llavors, en publicar la notícia, el quadre pdf del Banc d'Espanya devia tenir uns càlculs diferents. Hi posen una imatge del quadre dels informes del Banc d'Espanya, però amb dades diferents, i s'hi xifra el deute de 2011 en 43.101 milions d'euros.

Com que la variació és d'uns pocs milers de milions d'euros, ja us he posat totes les fonts, el post és molt llarg i la idea no és donar-vos xifres exactes (hi ha tota una sèrie de tecnicismes varis que se m'escapen); utilitzaré la xifra dels 41.778 milions d'euros per pura vagància per no marejar-vos més.

Només aquest primer gràfic ja és desesperançador: hi ha tota una sèrie de raons per explicar com s'ha arribat a això i com collons ens ho farem per eixugar-ho tot. Com també caldria saber quant d'aquest deute l'hem de pagar nosaltres, quant no, i caldria saber, també, si realment ens correspon a nosaltres com a societat assumir-lo tot o no, o quina part sí i quina no. Les respostes que s'estan donant a aquestes preguntes les sabem tots des de fa uns anys massa bé.

Quant hi ha, o podria haver-hi?

El segon gràfic serà la introducció de la magnitud del que Catalunya pot generar en impostos cada any. És a dir, quants diners l'Administració, així en abstracte, podria disposar cada any de Catalunya. Aquesta pregunta també ve massa grossa, ja que una cosa és l'impost i una altra de ben diferent els diners que realment s'acaben recaptant al final, és a dir, la pressió fiscal real. En aquest sentit, es veu que a Mèdia.cat ja van descobrir fa temps que sí, que molts impostos i espoli fiscal però que, en realitat, a l'hora de la veritat paguem, així en general, bastant poc. Això és clarament injust per moltes persones escruixides a impostos, o per tantes i tantes famílies aportant a l'estat; caldria parlar de desequilibris dins la societat a l'hora de contribuir a l'erari públic.

En qualsevol cas, i basant-me en les dades del que va publicar la Generalitat el juny passat sobre les balances fiscals del 2011, l'aportació final de Catalunya el 2011 a l'estat central (puntualitzo que desconec si s'inclouen les recaptacions que fa la mateixa Generalitat que pel 2011 són uns 2.000 milions i escaig) fou de 54.910 milions d'euros. A aquesta quantitat, caldria afegir els diners que l'estat, així en abstracte, podria recaptar però que no recapta a causa de que, o no hi aplica prou mitjans per aconseguir-ho, o bé té massa escletxes per les quals és incapaç de recaptar aquests diners. Sigui per la via il·legal (frau fiscal) com per la via legal (elusió fiscal, enginyeria comptable, etc.) els càlculs que he trobat (perquè comptabilitzar això és complicadíssim, i si es pogués comptabilitzar ja no serviria per a res per als qui ho fan) també a Mèdia.cat xifren l'evasió fiscal a Catalunya en aproximadament 16.000 milions d'euros l'any. Potser una mica més, moltes notícies diuen que aquesta xifra és la que correspon a grans empreses i fortunes, que és l'aclaparadora majoria del total d'evasió fiscal a Espanya. També aproximadament, si un hipotètic estat català fos hàbil per recaptar també aquests 16.000 milions, podria disposar d'uns ingressos de l'ordre de gairebé, o de més de 70.000 milions d'euros.

Quant ens arriba?

Un cop hem sabut tot el que produeix Catalunya des del punt de vista de l'Administració pública, passem a veure quants d'aquests diners repercuteixen en aquesta economia. Aquí és on ve el famós espoli fiscal, que per dades del mateix 2011 (mateixa publicació sobre el 2011 d'abans) es xifra en 15.000 milions d'euros, diners que Catalunya ha produït en impostos però que se'n van i no tornen, és a dir, es perden. En un principi, aquesta aportació by the face solidària hauria de ser tolerada, ja que contribuïm al bé general, i etcètera. Però a dia d'avui, amb la situació econòmica i la crisi institucional, política i moral d'Espanya i de Catalunya, tant els famosos 16.000 milions com tota la resta de la recaptació impositiva estan sota sospita de mala gestió, frau, corrupció i malversació. Òbviament l'afirmació és molt categòrica (vols dir que tota la recaptació està sota sospita?), però el que vull dir és que, per estar segurs al 100% de que la gestió és correcta (estem segurs al 100% de que tots els nostres impostos estan ben gestionats?), caldrien una sèrie de mesures de transparència fins a l'últim cèntim del contribuent que, a dia d'avui, simplement no es dónen. Així, tenim que 39.903 milions d'euros és, aproximadament, (recordem els 2.000 milions d'euros recaptats per la Generalitat) el que rep l'economia catalana de part de l'Administració pública, que hauria d'ésser l'encarregada de vetllar pel benestar de les persones, per proveir aquesta economia de les infraestructures necessàries, per arbitrar (permeteu-me un somriure burleta com el del baró de mala jeia) els desacords entre els actors econòmics, etcètera.

Val, i quant administrem?

Ara, en aquest punt, com a no-economista que sóc, hi ha un dubte, una pregunta, que no he pogut contestar satisfactòriament, o això em sembla. La xifra final que ens ha quedat és substancialment alta respecte dels pressupostos de la Generalitat. Entenc, llavors, que aquesta xifra té un control descentralitzat. Hi ha una sèrie de diners que l'informe de les balances fiscals diu que es gasten a Catalunya però no hi són als pressupostos de la Generalitat. Per tant, en la meva opinió, a partir d'ara passarem a representar quina part d'aquests diners poden ésser controlats per Catalunya, és a dir, de quins recursos disposa control l'economia catalana; a través del sufragi universal, lliure i secret dels membres de la societat que la conformen, quan escullen a un govern per a què els governi. En altres paraules, quants diners poden administrar els poders públics propis de l'economia i la societat catalanes. Cal recordar que, aquests diners, no són directament administrats per la Generalitat, sinó que aquesta disposa les despeses a partir del que rep de Madrid. La única part que la Generalitat realment administra són els 2.000 milions d'euros que recapta i després disposa i administra, diners que ja estan inclosos dins dels pressupostos, com he vist als del 2014. Pel 2011, aquests diners foren una recaptació de 2.131 milions d'euros.

Això no vol dir, òbviament, que els diners que l'estat central es gasta a Catalunya no es notin, tot i que podrien notar-se més, sinó que les decisions al voltant d'aquesta magnitud no les prenen persones escollides únicament pels catalans (cal entendre el gentilici en sentit ampli) sinó que es prenen lluny. Cal indicar, però, que és aquesta aportació la que ens permet mantenir el nostre modus vivendi occidental i controlat apart del paper de la Generalitat (mossos i bombers). Aquí hi ha fronteres i Hisenda, per exemple, per bé que les fronteres de Ceuta i Melilla, els ferrocarrils al port de Barcelona o La Legión no són motiu d'alegria ara per ara. Pel que s'ha pogut anar veient durant l'última dècada llarga, l'estat espanyol no organitza la seva despesa pública (això es veu sobretot en infraestructures) amb criteris econòmics, sinó amb criteris polítics, per la qual cosa la societat i l'economia catalanes, concebudes com a una part hostil des de l'estat (des de la població és una altra cosa), en surten perjudicades. Aquí cal recordar que la classe burgesa catalana hi ha fet un bon negoci, sinó preguntin-li-ho al sr. Alemany, de Can Abertis. La causa de l'existència dels peatges s'explica per la manca d'infraestructures a Catalunya i la necessitat de fer-les privades, però la gestió i benefici pecuniari d'aquests peatges repercuteix en persones que estan bastant més a prop.

Com deia, vegem ara quant administra Catalunya: a 31 de desembre de 2013, el total d'obligacions pagades per la Generalitat de Catalunya dins les despeses del seguiment dels pressupostos generals ascendien a 34.138 milions d'euros, que seria la despesa efectuada sota el control de la Generalitat, amb un pressupost definitiu inicial de 39.944 milions d'euros.

Aquí caldria saber quina és la quantitat exacta que el 2013 l'estat espanyol va gastar a Catalunya (sota administració del govern central) però no la sé, i molt menys sé ni puc (crec) comptabilitzar-la. També tinc el problema de fins a quin punt la Generalitat controla veritablement la despesa o no, i fins a quin punt la controla l'estat central. Hi ha una sèrie de problemes tècnics que se m'escapen, a causa de la variabilitat en el control de la despesa, fruit dels successius acords de traspassos de competències. El que podria fer seria deduir de la xifra anterior sobre les balances fiscals del 2011 la despesa executada dels pressupostos de la Generalitat de 2013, interpretant que el que en resta és la despesa de l'estat a Catalunya sense control de la Generalitat. Però aquesta xifra dels pressupostos de 2013 difereix uns 5.000 milions respecte la despesa executada per la Generalitat el 2011, així que seguiré amb dades de 2011: el 31 de desembre del 2011 la Generalitat havia gastat 30.216 milions d'euros. El pressupost definitiu inicial era de 35.792 milions d'euros. I el que en resta, els 9.687 milions d'euros vindrien a ser (i no poso font perquè no crec que la hi hagi, ja que cada sector té el seu repartiment de competències) les despeses que l'estat central administra directament a Catalunya però no controlem, i per tant no repercuteixen com haurien de fer-ho, que és cobrint satisfactòriament les necessitats de l'economia i societat catalanes.

I del que administrem, quant és el que realment notem?

Ara ja tenim els ingressos dels que disposa veritablement el govern de la societat i l'economia catalana (sempre tenint en compte les diferents vicissituds de cada acord de transferència de competències). El que em pregunto ara és si tots aquests diners repercuteixen a la societat catalana o no, és a dir, si d'aquests diners hi han magnituds que finalment no aporten res a la societat, o fins i tot la resten d'elements que li eren importants. Trobo que hi ha dues magnituds que estaria bé remarcar. Una és el deute. Ja he explicat abans, que el pagament del deute no és del tot transparent, s'hauria d'auditar perquè no sabem quin deute és legítim i quin no. En el moment que l'Administració s'endeutava ningú va fotre brot moure gaire el dit, però ara que aquest deute (crescut per rescats bancaris varis) es menja escoles i hospitals, és un assumpte sobre el qual la ciutadania hauria d'opinar, i saber d'on surt aquest deute. La despesa a 31 de desembre dels pressupostos de 2011 a la partida deute era de 6.306 milions d'euros. El 2013 fou de 11.728 milions d'euros. Per la presentació dels pressupostos de 2014 (a la pàgina 15 hi ha la taula desglossada per departaments) la partida destinada al pagament dels interessos del deute (car no hi apareix la xifra total) és de 2.077 milions d'euros. Per la presentació dels pressupostos del 2011 els interessos foren de 1.482 milions d'euros. Per tant, el total de despesa dirigida a amortitzar el deute fou de 4.824 milions d''euros.

L'altra magnitud que crec que caldria comptar són les retallades. Aquestes són difícils de comptar, i arribats a aquest punt el que faré serà posar dues magnituds. Dins del següent gràfic, veurem el que resta de despesa del 2011 després d'haver-ne restat el deute i les retallades d'aquell any, i al costat hi haurà una altra magnitud, que serà el total de retallades acumulades a setembre de 2013, que és quan el diputat de la CUP David Fernández féu aquest piulet amb la dada: 7.000 milions d'euros. I el 2011, la retallada prevista a la presentació dels pressupostos, entesa com la diferència del pressupostat respecte del 2010 principalment a una sèrie de partides en concret com són Salut, Ensenyament o Benestar i Família, fou de 2.627 milions d'euros en total. Dic principalment perquè la xifra del total de retallades deu incloure les retallades a altres partides, i no es pot discernir si parlem de sous de funcionaris o de cotxes oficials.

La xifra que ens queda, els 21.283 milions d'euros són el pressupost de la Generalitat que efectivament s'administra i repercuteix a la societat i economia catalanes, sigui o bé en forma d'ajudes, escoles, bombers, policies i hospitals, o bé en forma de Parlament, Generalitat o altres.

Sobre les retallades, hi ha un problema obvi: no són magnituds incloses dins la despesa de la Generalitat, ja que en realitat són "estalvis" de la Generalitat, és a dir, coses que deixa de pagar, i que per tant ja no hi són. Tanmateix, el valor d'aquestes retallades se supleix pels possibles ingressos de l'exercici següent. Pel 2010, el total de despeses de la Generalitat fou de 28.122 milions d'euros, amb un pressupost definitiu inicial de 34.672 milions d'euros. Per tant, la retallada en el diferencial entre 2010 i 2011, que és la xifra que hi ha al gràfic de 2.627 milionsd'euros, queda parcialment compensada dins el creixement de la xifra total dels pressupostos, que d'un any a l'altre creix 2.094 milions d'euros. També cal indicar que la xifra de retallada és la donada a la presentació dels pressupostos de 2011, i que per tant no sabem (o almenys jo no ho sé) si es va acabar retallant totalment a aquesta xifra o no. Una mica la idea és veure la magnitud, més o menys abstracta, d'allò que acaba essent el que Catalunya gestiona autònomament per a ella mateixa i en el seu benefici directe o indirecte; i allò que va perdent (que anem perdent) pel camí. El valor de les retallades són diners que la societat deixa de percebre, també en un concepte abstracte: parlem de centres, horaris, mitjans d'atenció, etcètera. D'aquí que sigui important posar al costat el total de retallades dels últims anys, una magnitud que sí que pot ésser comparada i valorada. Per aquesta mateixa raó, podríem afegir tota una sèrie de magnituds afegides sobre el que podem considerar superflu o no, com ara quines subvencions otorga la Generalitat, a qui i quant, què financia i què no, etcètera. La gran majoria d'aquestes magnituds serien petites, però el problema és que hi siguin, o que hi siguin en la conjuntura actual. 

A continuació, l'últim gràfic sense la magnitud del PIB, per poder apreciar millor les magnituds de què hem anat parlant. Un valor tan alt empetitia la resta de magnituds representades.

La conclusió o conclusions de tot plegat són claríssimes: necessitem una reforma a fons del nostre sistema financer públic. Perseguir el frau fiscal i controlar les grans empreses  i fortunes per recuperar (o deixar de perdre) aquells diners eludits amb l'evasió fiscal o l'enginyeria comptable; independitzar-se d'un estat espanyol depredador, i no només dels catalans; auditar el deute públic de la Generalitat de Catalunya i depurar responsabilitats; restablir aquells equipaments que la societat ha perdut amb les retallades, i restaurar el funcionament de l'estat del benestar, aturant el moviment de fons precaritzador i privatitzador dels serveis públics, nacionalitzant empreses o sectors, si cal. Això últim és el que requereix d'una majoria social democràtica amb prou força com per desobeir la troica. I, un cop fet tot això, pensar un país nou, amb una gran participació ciutadana, amb transparència i control democràtic, i amb els recursos que per justícia ens pertoca administrar.